Després de tants dies de pluja i de llibres començats, la
Marta no va pensar ni en segon en calçar-se les bambes i sortir al carrer. El
sol brillava amb més intensitat que mai i es reflectia al carrer moll. Abans,
quan vivia al camp, la pluja guanyava més protagonisme encara que fes hores que
hagués plogut. Els camins s’omplien de fang i l’olor de terra mullada es
barrejava amb la humitat de les fulles de roure i pi que hi havia al bosc on
cada tarda hi anava a passejar.
Ara però, la Marta només veia asfalt i els ocells només
feien veure que cantaven. No eren ocells de veritat els que vivien a la ciutat
envoltats de gasos i fums bruts.
Va sortir de casa seva i es va dirigir al forn del poble.
Un forn on encara hi feien el pa de veritat i no venien barres congelades de
segons cruixents. Quan hi va arribar va comprar un pa de quilo. “Sense tallar
siusplau”, va dir a la fornera. Quan va arribar a casa, va tallar-ho amb el ganivet
de serra que li havia regalat la seva àvia i va sucar-lo amb tomàquet. Després
hi va afegir un bon raig d’oli i de la nevera en va sortir un pernil salat
tendre, molt tendre. Només veure’l se li desfeia dins la boca.
La Marta n’enyorava moltes de coses d’abans. Sobretot, el
pa de veritat i l’olor de terra mullada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada