Tu què vols ser de gran?

De petits, ens inflen el cap amb el què hauríem de ser quan siguem grans. “Nena, si vols tenir el futur assegurat fes de professora! No, no fes medicina que els metges cobren molt bé! Ui noooo, fes una enginyeria que trobaràs feina segur!” Prou!!!!!
Per què ens torturen tant amb l’estabilitat econòmica que et suposarà tal feina si després el què intenten fer-te entendre és que a la vida el que menys importa són els diners?
Siusplau, deixeu que els nens facin córrer la imaginació. Que s’imaginin conduint un avió o un cotxe de bombrers. Que si creuen que volaran com Spiderman, doncs endavant! Si es pensen que viuran en un castell com la Ventafocs, quin problema hi ha?
Ja els arribaran les desil•lusions, els maldecaps i ja pagaran la hipoteca. Ja rabiaran quan vegin que el banc no regala res i que la gent no és tan maca com quan tens 6 anys i la mare et moca i et diu que tot anirà bé.
Què faríem sense els somnis? Res!

Vanessa, i tu què vols ser de gran? Sirenaaaa!

Els Lax’n Busto faran parada a Granollers aquest dissabte

El grup de pop-rock català del Vendrell visitarà aquest dissabte la capital del Vallès Oriental, concretament actuarà a la sala de concerts del 2046 de Granollers. La banda, formada el 1986, ja té una gran trajectòria musical dins del món del rock català. Entre els 6 membres del grup hi trobem a Jimmy Piñol (bateria), Jesús Rovira (baix), Pemi Rovirosa (guitarra), Cristian G. Montenegro (guitarra), Eduard Font (teclat) i Salva Racero (cantant). Fins a l’octubre del 2006 el cantant era Pemi Fortuny i el grup va treure un total de 9 discos que van tenir un gran èxit entre el jovent català.
A partir del 2006, amb la incorporació del nou cantant, el grup ha tret un parell de discos més titulats Relax (al març del 2007) i Objectiu: La lluna (a l’octubre del 2008).

El passat 1 d’octubre, el grup va grabar un CD en directe a la sala Apolo de Barcelona amb els temes d’aquests últims àlbums.
Aquest dissabte els vendrellencs oferiran els temes del disc Objectiu: La lluna però també ens recordaran temes d’anteriors àlbums com ara el conegut Llença’t, Miami Beach o La meva terra és el mar.
L’acte començarà a les 12 de la nit i tindrà un preu de 12 euros.

Temps de castanyes?

7 del vespre d’un dissabte mig plujós. Asseguda davant de l’ordinador i mirant cap enfora, em pregunto: on ets tardor?
Vestida amb roba estiuenca i sense necessitat d’abrigar-me ja que el temps no ho demana, faig un viatge mental i em situo a uns 10 anys enrere.
En aquell temps la tardor es vestia de tardor i no es disfressava amb gelats ni samarretes de tirants. La tardor des dels primers dies ja desprenia una olor diferent, un clima de l’època que tocava. Els carrers es vestien de gent amb bufandes, jerseis un pèl gruixuts, parelles agafades per fer caliu, castanyeres que començaven la temporada tot fent paradetes a les places...
Ara, en ple mes d’octubre d’un 2009 calorós, la tardor només ha arribat al calendari, però no a l’armari. La gent encara no sap si continuar anant amb sabates amb els dits descoberts o optar per les botes. La jaqueta a quarts de 12 del migdia fa nosa. Fa calor!
Vull que torni la tardor que et rebia amb jerseis gruixuts de llana, on el nòrdic no feia nosa sinó que era agradable i on les castanyes venien de gust ben calentones. No com ara, que ens donen una paperina de castanyes i al cap hi tenim un bon gelat del “Jijoneru” del carrer Corró.
Tardor, apareix d’una vegada que el color morè de pell ha marxat i les ganes d’anar amb roba blanca a l’estil ibizenc han minvat.

Temps: pots anar més a poc a poc?

Agost, setembre, octubre… els fulls de calendari cauen a l’habitació i es camuflen entre fulls en brut, projectes no finalitzats, idees que vaig voler plasmar a un tros de paper innocent i records que encara fan olor a brisa d’estiu. El temps passa massa ràpid. Encara no he tingut temps d’assimilar l’últim bany a la platja o l’últim concert a l’aire lliure amb gust de cervesa de barril que ja em trobo endinsada al ritme de la rutina.
7 del matí. Surt del llit. Aixeca’t i vesteix-te!!!! Ràpid que perdràs el tren. Classes. Més classes. Idees, opinions, xerrades que es repeteixen malgrat passin els cursos, gent que canvia tot i conservar la seva essència. Cotxe cap amunt, cotxe cap avall. Presses. Maldecaps. Intranquil•litats. Crisi, puta crisi!!!!! No m’hauria imaginat mai que aquesta paraula em transmetés tanta mala llet.... Feines que no apareixen, frustracions, sensació d’injustícia cap a tu mateixa, sensació de sort cap als altres, optimisme que es converteix en pessimisme, esperances minvades... Arrrgggg!!!!
Demà serà dimarts! ;)
Bon dilluns companys!

"Malditos bastardos"

“Con un sólo objetivo: matar nazis”. Ens situem a la França nazi dels anys 40. Quentin Tarantino ha volgut girar la truita de l’assumpte i en comptes de seguir la línia tràgica de mostrar els fets tal com van ser, ha volgut aportar heroisme als no-nazis.
Després de viure en primera persona la mort dels seus familiars, portada a terme pel coronel nazi Hans Landa, Shosanna Dreyfus decideix instal•lar-se a París amb una nova identitat. La ràbia interior que sent cap als nazis va augmentant al llarg de la pel•lícula. La venjança es barreja amb l’acció constant dels “bastardos”, un grup encapçalat pel tinent Aldo Raine (Brad Pitt) on la seva missió és eliminar els nazis.

Al llarg de les dues hores llargues de pel•lícula comprovem que la superioritat nazi va minvant a mesura que els “bastardos” s’apoderen d’ells i els fan sentir miserables fins al final.
El que desencaixa una mica a la pel•lícula és la figura poc imponent de Hitler. Se’ns mostra un Hitler que crida però no crida, és a dir, en comptes de mostrar seguretat i poder cada cop que obre la boca fa riure. Pot ser que el Tarantino ens vulgui mostrar un Hitler a l’estil del programa Polònia? Seria una opció.
La fredor, la venjança, la rivalitat i l’orgull nacionalista són els ingredients bàsics per fer que aquesta pel•lícula ens deixi bon gust de boca, tal com acostuma a fer el nostre gran amic Tarantino.

La maternitat d'Elna

Hi ha dies en què no tens ganes d’escoltar conferències però et sents una mica en l’obligació d’anar-hi sigui pel motiu que sigui. Era un dijous al vespre i cansada d’un dia mogut entre classes universitàries i anglès, em venia més de gust quedar-me a casa escarxofada al sofà i mirar els últims gags del Polònia. Tot i així, vaig baixar al casal del poble disposada a escoltar a l’Assumpta Montellà: l’autora del llibre La maternitat d’Elna.
Vaig arribar al casal i vaig veure que el públic no era massa nombrós; unes 40 persones. El motiu era que s’havia convocat al públic per via e-mail i no se’n va fer massa difusió.
Assumpta Montellà va començar la conferència presentant-se com a historiadora i autora de dos llibres i seguidament va introduir la seva professió tot dient que es passava els dies a geriàtrics, bars de poble i hospitals ja que el seu públic predilecte era la gent gran.
“La meva feina és dir als avis: expliqui’m la seva vida”, així es presentava Montellà dient que no era fàcil que la gent gran t’obrís el cor de bat a bat i no plorés explicant com de dur va ser deixar tot el que estimaves a casa per marxar a un país on no eres ningú. L’Assumpta està enamorada de la seva feina i no fa falta que ho juri.
La seva manera d’expressar-se i de fer-nos entendre les històries que ha anat explorant, et fa veure que és una dona que viu al cent per cent la seva professió.
Amb ella vam poder fer un petit viatge des del 1939 fins avui en dia. Ens va parlar de l’exili de molts espanyols del 39 que van anar a parar a la platja d’Argelers i ens va explicar amb un gran detallisme totes les desgràcies i morts que hi van haver: nens que no arribaven als 15 dies de vida degut a les males condicions, fred, humitat, gana, etc. Totes les condicions que es requereixen per formar un espai semblant a un infern.
L’Assumpta explicava tot això donant noms de persones amb qui havia parlat, de fotos que havia vist, de sentiments que li havien arribat a l’epidermis i en definitiva, ho explicava com si ella hi hagués estat. Narrava els fets com una poesia. Una poesia trista i sense esperança de tota la gent que hi havia estat. Ho explicava amb tant sentiment que el públic assistent mostrava una atenció admirable cap a la feina que havia portat a terme aquesta dona. Era difícil contenir-se les llàgrimes...
Constantment ens remarcava que hi ha moltes històries ocultes com en el seu dia va ser La maternitat d’Elna, i que és importantíssim que surtin a la llum per la nostra història i per la dignitat de tota aquella gent que va patir i que ha quedat silenciada en els nostres records.
Lligant històries de l’exili i parlant de la platja d’Argelers va arribar al punt àlgid de la conferència: què era la maternitat d’Elna? Aquí va començar la seva gran feina en aquesta història. No us explicaré tot el que va dir referent a la història d’Elna perquè m’agradaria que si teniu l’ocasió d’escoltar-la ho feu. I si no teniu l’oportunitat d’escoltar una xerrada seva us recomano que llegiu algun dels seus llibres: La maternitat d’Elna o El setè camió.
L’Assumpta és una d’aquelles persones que et fan veure que els avis no expliquen batalletes i que a vegades amb petits bocins de les seves vides podem arribar a reconstruir una gran història que molts de nosaltres no sabíem ni que existia.
Dijous a la nit abans d’anar a dormir vaig pensar que vaig ser una gran afortunada de poder escoltar en persona aquesta dona tan dona que et fa reflexionar de la crueltat humana però sobretot de la dignitat de les persones.
Assumpta, jo de gran vull ser com tu....