Molts granets de sorra

Un poble pot ser petit o gran però no va en funció de l’extensió ni del nombre d’habitants sinó del caliu que hi crea la gent que hi viu. Quan conec a gent el primer que em pregunten és d’on sóc, la meva resposta és de Marata i la resposta d’ells és una cara d’interrogant com volent dir Marata existeix al mapa mundi? o sinó riures seguit d’un: Ahhhh, allà on hi ha 4 cases no?
Marata no són els camps de conreu, ni el bestiar, ni les cases que hi ha. Marata són les persones que cuiden aquests camps i crien el bestiar, Marata és tota la gent que hi viu però sobretot són totes aquelles persones que estan orgulloses de viure-hi i participen en la vida social i cultural del poble. I no només això, Marata també és el públic que any rere any ve a veure els Pastorets, riu per desena o dotzena vegada de les sortides del Rovelló, espera amb candeletes poder venir a la plaça de Marata per Festa Major i ens ajuda omplir el Casal en cada una de les obres de teatre que fem cada estiu.


A Marata no arribem als 200 habitants però us asseguro que el caliu que hi ha entre les persones que hi viuen i l’estima que es va enfortint any rere any ens fa ser grans, molt grans. Confiança, recolzament col•lectiu, saber que pots comptar amb cada un d’ells i sobretot sentir que és el teu lloc no té preu.
Sí, sóc del poble de les 4 cases i saps què? Que per molts anys!

Converses amb vies de rerefons

Com a usuària freqüent dels transports públics i com a persona curiosa m’agrada mirar cada una de les persones que seuen al meu voltant durant el trajecte. Universitaris, empresaris, jubilats, nens, immigrants, músics que es donen a conèixer de vagó en vagó i gent necessitada que busca un recolzament econòmic mitjançant paperets que deixen a cada passatger.
Mirades, cares de son i altres inexpressives, silencis i també molt xivarri. Fa temps que fent volar la imaginació i quan els llibres i l’Ipod no són prou atraients pels moments de distracció, prefereixo fixar-ne en els rostres de tots ells, i el més curiós, em sobta com la majoria d’ells no tenen cap mena de pudor a l’hora d’explicar les seva vida privada (ja sigui a través del mòbil o amb una persona acompanyada) sense tenir en compte que els altres passatgers del vagó són testimonis de tot allò que estan explicant.


Em sobta aquesta manera de “despullar-se” amb tanta facilitat dins d’un espai públic. Em crida molt l’atenció el to de veu elevat que fan servir alguns d’ells i encara més els temes dels quals parlen: separacions, malestar amb la parella o temes que considero que no s’haurien de tractar per telèfon i encara menys al tren.
Més d’un cop, aprofitant que el boli i un tros de paper no falten mai a la meva bossa, he decidit crear històries a partir de persones que m’han cridat l’atenció, ja fos per les converses que mantenien o pel que em transmetien alguns dels seus rostres. Barrejant ficció i realitat, moltes vegades els trajectes interminables de tren m’han resultat molt curts.

Canvis vitals

Hi ha moments a la vida que has de prendre una decisió. Demanes consell per sentir-te recolzada per aquella gent que forma part de la teva vida i busques la resposta que el teu cap té i el teu cor vol sentir.
Molts cops però, les opinions no són les que voldries sentir i aleshores la decisió final resulta més tèrbola i complicada.
Quan aquestes fases s’han superat arriba el teu moment: la decisió final. Només la pots prendre tu, només tu saps com t’has sentit al llarg d’aquests mesos i només tu saps com t’han fet sentir.



Quan t’adones que només penses en això, que tens por d’obrir la porta cada matí, quan no saps les reaccions que tindrà aquella persona i el més important, quan el teu caràcter comença a canviar i la gent et diu que no ets la que eres, aleshores et planteges un punt i final a aquell malson.
Aquesta setmana he aprés que la gent que realment t’estima et fa costat en tot, he aprés a somriure als petits actes i moments del dia a dia, he comprovat que sense els amics i família que tinc la decisió hauria sigut més difícil, però sobretot he après una cosa molt important: estimar-me a mi mateixa.

Gràcies a tots per fer-me obrir els ulls i fer-me sentir tan especial.
He tornat!

Pegados

Eren les 6 d'un dissabte a la tarda qualsevol i ens disposàvem a veure un musical al Club Capitol, concretament una comèdia musical que es titula "Pegados". Amb unes expectatives no massa altes, ens vam escarxofar a la butaca del teatre amb ganes de passar, si més no, una estona de desconnexió entre notes, llençols d'hospital i 4 actors desconeguts per a nosaltres.
Comença l'espectacle: una infermera amb molt de caràcter va fer despertar les primeres rialles entre el públic. Seguidament un doctor, encarregat de tocar el piano al llarg de l'obra i capficat buscant el Wally, semblava un espectador més ja que el seu posat despreocupat el feia passar desaparcebut, tret de quan començava a tocar.
I la cirereta del pastís: els dos actors protagonistes, dos joves que es coneixen a una discoteca i fruit del desig sexual es queden enganxats. Serà llavors quan toparan amb l'inferemera desagradable però amb punts boníssims dalt l'escenari i amb el metge que no arriba mai per poder-los "desenganxar".


Picabaralles, moments tendres, cançons poc pròpies d'un musical on tot sembla perfecte (en aquest semblava que l'improvització i les ficades de pota buscades amb gràcia en fossin l'element clau), records del passat i tot això explicat de la manera més còmica i alhora surrealista com la mateixa situació en que es troben els dos joves protagonistes.
90 minuts d'aquell riure on acabes plorant van fer d'una tarda de dissabte que semblava classificar-se com a "qualsevol" a convertir-se en una GRAN tarda.
Qui ha dit que els musicals hagin de ser grans escenaris i amb un muntatge extraodinari? A Pegados les regles es trenquen i es demostra que amb 4 elements es poden aconseguir uns resultats brillants.
Molt recomanable!!!!!