Comença l'espectacle: una infermera amb molt de caràcter va fer despertar les primeres rialles entre el públic. Seguidament un doctor, encarregat de tocar el piano al llarg de l'obra i capficat buscant el Wally, semblava un espectador més ja que el seu posat despreocupat el feia passar desaparcebut, tret de quan començava a tocar.
I la cirereta del pastís: els dos actors protagonistes, dos joves que es coneixen a una discoteca i fruit del desig sexual es queden enganxats. Serà llavors quan toparan amb l'inferemera desagradable però amb punts boníssims dalt l'escenari i amb el metge que no arriba mai per poder-los "desenganxar".
Picabaralles, moments tendres, cançons poc pròpies d'un musical on tot sembla perfecte (en aquest semblava que l'improvització i les ficades de pota buscades amb gràcia en fossin l'element clau), records del passat i tot això explicat de la manera més còmica i alhora surrealista com la mateixa situació en que es troben els dos joves protagonistes.
90 minuts d'aquell riure on acabes plorant van fer d'una tarda de dissabte que semblava classificar-se com a "qualsevol" a convertir-se en una GRAN tarda.
Qui ha dit que els musicals hagin de ser grans escenaris i amb un muntatge extraodinari? A Pegados les regles es trenquen i es demostra que amb 4 elements es poden aconseguir uns resultats brillants.
Molt recomanable!!!!!
