Mirades, cares de son i altres inexpressives, silencis i també molt xivarri. Fa temps que fent volar la imaginació i quan els llibres i l’Ipod no són prou atraients pels moments de distracció, prefereixo fixar-ne en els rostres de tots ells, i el més curiós, em sobta com la majoria d’ells no tenen cap mena de pudor a l’hora d’explicar les seva vida privada (ja sigui a través del mòbil o amb una persona acompanyada) sense tenir en compte que els altres passatgers del vagó són testimonis de tot allò que estan explicant.
Em sobta aquesta manera de “despullar-se” amb tanta facilitat dins d’un espai públic. Em crida molt l’atenció el to de veu elevat que fan servir alguns d’ells i encara més els temes dels quals parlen: separacions, malestar amb la parella o temes que considero que no s’haurien de tractar per telèfon i encara menys al tren.
Més d’un cop, aprofitant que el boli i un tros de paper no falten mai a la meva bossa, he decidit crear històries a partir de persones que m’han cridat l’atenció, ja fos per les converses que mantenien o pel que em transmetien alguns dels seus rostres. Barrejant ficció i realitat, moltes vegades els trajectes interminables de tren m’han resultat molt curts.
