Són quarts d’onze d’un dissabte de novembre. Els carrers de Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental) estan deserts. Sembla que l’únic espai actiu del poble sigui el bar Les tapes del Tenes (típic bar de poble on predominen els entrepans i els plats combinats per sortir del pas). Allà he quedat amb els membres del grup Strombers per sopar alguna cosa abans d’anar al seu concert i així, coneixe’ls personalment. El bar està ple de gom a gom a causa del partit del Barça contra l’Atlètic i el fum i els crits guanyen més protagonisme que l’entrada del cantant al bar. Alguns joves (públic predominant del bar) se’l miren i altres continuen atents a la pantalla on es projecta el partit.
Uns quants músics del grup (el grup Strombers està format per 8 persones) ja estan acabant de sopar, però l’Alexis (el baix), l’Andreu (bateria), el Sergi (trompeta) i en Ferran (cantant) acaben d’arribar i m’acompanyen al llarg del sopar per fer-la petar i conèixer la seva faceta fora de l’escenari.
Els Strombers transmeten naturalitat i confiança. Es pot parlar de qualsevol tema amb ells i tens la sensació que parles amb la teva colla d’amics de tota la vida. Amb 4 discos a l’esquena, el grup s’ha guanyat gran part del públic jove català.
Entre pregunta i pregunta, el Ferran, l’Andreu i en Sergi estan molt pendents del futbol i no poden evitar aixecar els braços o cridar quan veuen que el Barça no juga tal com ells voldrien. L’Alexis no és “futboleru”.
Per trencar una mica el gel, expliqueu-me d’on ve el nom de Strombers. Per què aquest nom?
Sergi: Perquè el pare del Marc (guitarra) té un bar a Cardona i s’inventa paraules. En aquest bar hi passem moltes hores, és la nostre sucursal (rialles). El nom del tercer disc, el Blú, també se’l va inventar ell.
Per nosaltres Strombers vol dir ovació: anar a tocar i passar-nos-ho bé.
Quina relació teníeu abans de formar el grup?
Ferran: Al principi érem el Toni, en Marc, el Garri (antic membre del grup) i jo. Amb el Toni tocàvem amb un grup de “paxanga” que de fet encara el tenim, i a part ens coneixíem perquè abans cadascú tenia el seu “grupillo” de rock per la zona. El Garri i el Marc també tenien el seu. El Toni, el Garri i el Marc es coneixien de Cardona també.
Considereu que sempre heu seguit la mateixa línia musical?
Ferran: No hem pretès fer una evolució cap a algun lloc. Al disc passat (Blú) hi ha més guitarra, més rock i més pop que segurament és pel Ricard Puigdomènech que és guitarrista i és molt “rockeru”. En aquest últim hi ha més merengue i més ska.
Quins són els vostres referents musicals?
Ferran: Molt diversos. Depèn de l’època. Mira, ara fa un mes vam anar a veure l’Andrés Calamaro a Girona i després composant a casa notava que tenia influència d’aquest concert.
Quina és la vostra filosofia de grup?
Alexis: Fer bons temes, passar-nos-ho molt bé i connectar amb el públic sobretot.
Sergi: Alliberació mental.
Ferran: Ohhh! Més ben il•lustrat!
Al primer disc, Fiesta Ilegal . Vol.1, tots els temes eren en castellà. Què us va fer introduïr cançons en català a partir del segon disc?
Ferran: El primer treball el vam gravar a una discogràfica i va dir que no volia temes en català, eren una mica “quillos”. A partir del segon disc ja vam provar de fer-ho tot nosaltres i vam introduir temes en català.
Qui s’encarrega de buscar les temàtiques de les cançons i composar-les?
Ferran: Ara mateix ho estem fent el Toni (teclats i acordió) i jo, però el Sergi s’hi està introduint i l’Alexis també, que té un llenguatge molt cult (rialles).
Alexis: Bàsicament el pes fort el porten el Toni i en Ferran.
Podríem relacionar els temes de les vostres cançons amb el lema “sexe, drgues i rock’n roll”?
Ferran: Forma part no?
Alexis: El món de la faràndula en general...
Ferran: Nosaltres som bastant sans.
El títol d’aquest darrer treball, Extraterrestes, és una manera de diferenciar-se dels altres grups musicals?
Ferran: El nom va sortir perquè quan gravàvem les guitarres, a l’estudi a partir d’una certa hora i havia un residu sonor insuportable.
Alexis: I eren això eren els extraterrestres.
Ferran: Però segons el que veus del món, de qui el porta i qui el mana, llavors és quan ens considerem extraterrestres.
Dins del mercat català, trobeu què hi ha molta competència?
Alexis: Bé, sí. Però ja està bé no? Així el públic té més varietat per triar.
I hi ha algun grup que us faci més respecte?
Alexis: Tots! Ja siguin grups que fa 20 anys que es van formar o els que fa poc que han començat.
Quan pugeu a un escenari actueu o realment sou així el dia a dia?
Ferran: Crec que som nosaltres en el màxim punt d’eufòria. Tocar a un escenari, per a un músic, és allò màxim. Molts cops m’han explicat coses que he fet i que no recordo, perquè realment estic vivint en un núvol.
Alexis: Però al dia a dia no anem donant vots pel carrer eh?
Sergi: Ah no? Jo em llevo i començo a votar al llit.
Ferran: Amb qui?
(Silenci i cares d’interrogant)
Amb quin moment de la vostra trajectòria us quedaríeu?
Ferran: Ara. Els que som ara som genials. Durant tot aquest temps ha anat passant força gent però si no s’han quedat per alguna cosa serà. Depens molt que el que fas agradi al públic.
Però la resposta del públic sempre ha estat molt bona.
Ferran: Per ser un grup que no surt als mitjans gairebé mai, estem flipant. El boca a boca de la gent ens ha funcionat molt bé i considerem que és el millor sistema i el més creïble. Si un amic et recomana el grup te’l creuràs més.
Què en penseu de la descàrrega de cançons d’Internet?
Alexis: Que és la millor manera d’obtenir música. De fet a la nostra pàgina web hi ha tots els nostres temes penjats. Però, com a contrapartida, ja que tenim la música tan barata, almenys que la gent ens vingui a veure als concerts.
A quins llocs preferiu tocar?
Alexis: El públic de Girona, Mataró i el Vallès el públic és brutal. En canvi a Lleida costa una mica més.
Quin concert recordeu amb especial afecte?
Alexis: L’Acampada jove!
Ferran: L’última Acampada jove va ser molt bèstia i vam al•lucinar molt de la resposta del públic. Però hi ha concerts a sales petites que han sigut brutals perquè són molt intensos.
Teniu pensat donar més anys de guerra?
Andreu: Sempre liar-la! Més que ara!
