dissabte, 9 de gener del 2010

11-M: rigor periodístic?




Cada dia rebem tot tipus d’informacions. A través de tots costats ens arriben notícies de tota mena de fets i aquestes notícies provenen d’uns mitjans de comunicació on hi treballen tot tipus de periodistes.
Cada individu es fidelitza amb un mitjà en concret, ja sigui per ideologia o per la credibilitat que li transmet el propi mitjà. La persona creu que els periodistes què hi treballen no s’equivoquen mai i confia que tot allò que li transmeten, a través de les diferents notícies, és veraç i està contrastat amb diferents fonts d’informació. Molts cops, però, a causa del ritme frenètic amb què treballen els periodistes dia rere dia, és molt complicat accedir a totes les fonts implicades al fet o aprofundir en la notícia. És aquí quan poden sorgir els problemes pel que fa a la veracitat de la informació.
Entre el dijous 11 i el dilluns 15 de març de 2004 es va produir un encadenament i coincidència de fets, esdeveniments, notícies i capgiraments polítics a una velocitat i en una intensitat fins llavors mai registrada, ni tan sols durant els dies immediats als grans atemptats ocorreguts als Estats Units d’Amèrica la data de l’11 de setembre de 2001. La dotzena de bombes que els terroristes van fer explotar en quatre trens de rodalies que feien el trajecte entre Guadalajara i l’estació madrilenya d’Atocha van generar, a més de quasi dues-centes víctimes mortals, centenars de ferits i enormes repercussions polítiques, un col•lapse extraordinari de les convencions temporals del periodisme i van posar en evidència greus derives, contradiccions i equívocs de la relació habitual entre la categoria d’esdeveniment i la de notícia.
El grup Al Qaeda va ser el culpable de la matança terrorista més gran d’Europa, però, al principi, el Govern (PP) afirmava que es tractava d’ETA.
Els diaris van omplir les seves portades del dia 12 de març, amb fotografies impactants de les víctimes i de l’estat dels trens després de l’atemptat. Les imatges anaven acompanyades d’explicacions i de declaracions que afirmaven que ETA era la causant d’aquella catàstrofe.
Els diaris ABC, la Razón i el Mundo creien que ETA era la principal culpable d’aquest atemptat. En canvi, el Periódico, la Vanguardia i el País consideraven que Al Qaeda era el causant del desastre.
La ràdio i la televisió no donaven l’abast a l’hora de cobrir l’esdeveniment i tots els mitjans omplien la seva programació amb el tema central de l’11-M. Dos dies més tard, el dia 13, es va produir un empat tècnic entre l’espai dedicat a atribuir l’auditoria de l’atemptat a ETA i el dedicat a l’auditoria d’Al Qaeda. Finalment, el dia 14 es va imposar de forma clara a l’opinió pública que Al Qaeda n’era el culpable.
Van haver de passar 3 dies perquè sortís a la llum la veritable informació. El Govern, en aquell moment presidit per José María Aznar, estava interessat en culpar a ETA de l’atemptat ja que quedaven 3 dies per les eleccions generals i volia posar la por al cos a tota la societat espanyola per tal d’assegurar el vot al seu successor, Mariano Rajoy.
Però la jugada no li va sortir com ell esperava. Les eleccions van donar la victòria al PSOE, concretament a José Luis Rodríguez Zapatero i la població espanyola va quedar impressionada de veure fins a quin punt els polítics poden manipular o intentar manipular informacions tant importants per interessos propis.
Un gran error de molts periodistes va ser no contrastar la informació i fiar-se de les afirmacions provinents del Partit Popular. El temps es tirava a sobre, els nervis i la tensió estaven a flor de pell i s’havia d’informar a la població espanyola d’aquell fet tan catastròfic.
El Codi Deontològic de la professió periodística es passava per alt i alguns dels criteris dels quals consta, no es van complir. Un exemple seria el cas del criteri número 2 on diu que només es poden difondre informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises. Els mitjans van difondre tot tipus d’informacions poc fonamentades i el resultat va ser la confusió sobre qui era el veritable responsable de tot aquell aldarull que havia tingut lloc a la capital espanyola. I un altre criteri que tampoc es va respectar massa va ser el número 9, on es diu que s’ha de respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, sobretot en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció. Doncs bé, a la pàgina 5 de La Vanguardia del dia següent de l’atemptat, hi apareixia una fotografia d’un noi sagnant i intentant trucar amb el mòbil, assentat al costat d’una noia. Es pot explicar el mateix fet sense mostrar imatges tan sensacionalistes com aquella.
Francesc Marc Álvaro, és professor de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna – URL, columnista de La Vanguardia i col•laborador de Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona – SER i Ràdio 4.


El dia de l’atemptat, Francesc Marc Álvaro, va ser cridat per TV3 per parlar del fet. “Quan em van contactar per telèfon, a primera hora de la tarda, el tema era de política espanyola, perquè es parlava d'ETA. En arribar als estudis, entre 8 i 9 de la nit, tot havia canviat: el tema ja era de política internacional, perquè anava prenent cos la versió sobre l'autoria islamista. Els convocats anàvem a parlar d'un fenomen però se'ns preguntava per un altre. Nosaltres vam anar sortejant el repte. Tot anava molt ràpid i tot era incert”, afirma Marc Álvaro.
El periodista afirma que El País i El Periódico es van precipitar fent edicions de paper el mateix dia de l'atemptat i en canvi, La Vanguardia va ser més cautelosa i es va estalviar el ridícul de donar una versió errònia.
Marc Álvaro constata la importància que Ibarretxe sortís el primer de tots, al matí, condemnant l'atemptat. Això va reforçar el criteri que era ETA. També és interessant fer notar que, quan Otegi i altres dirigents de Batasuna van negar que fos ETA, gairebé ningú no els va creure, perquè ells són el braç polític dels terroristes bascos. En aquella ocasió, però, van dir la veritat. Això obliga a una reflexió de fons sobre els prejudicis dels periodistes.
Pel què fa al mitjà ràdio, Francesc Cano,que és professor de Periodisme a la UIC i també treballa a Catalunya Ràdio, considera que un fet d’aquesta transcendència social és molt important que s’emeti des de la ràdio perquè és el mitjà més ràpid i eficaç. “A les 8 del matí tothom escolta la ràdio. Per tant, et sents part de la notícia perquè expliques exactament a la gent què és el què està passant. Minut a minut. És el moment en que la ràdio agafa ple sentit. Es torna als principis de la ràdio on la gent s’assabenta de les notícies a través d’aquest mitjà i això és preciós”, explicava Cano fent referència a l’emissió d’aquest tipus de fets a través de la ràdio.
Francesc Cano afirma que des del primer moment que els va arribar el teletip a Catalunya Ràdio, tots els periodistes van pensar que es tractava d’ETA. “Si era ETA, el PP es podia fer la víctima. El PP no volia tracte amb ETA i era una bona estratègia perquè havia donat bons resultats. Si haguessin dit que era terrorisme islamista, se’ls hi hagués anat el tema de les mans i hagués estat culpa seva perquè va ser el PP qui s’havia fet la foto a les Açores. Llavors la gent hagués pensat que la causa de l’atemptat era arran de la foto de les Açores i el PP hagués perdut les eleccions, què és el que va passar”, explica Francesc Cano.
El periodisme volia anar més de pressa que els fets. Si no hi hagués hagut una cita amb les urnes, el periodisme hagués pogut posar un fre. La data del 14 de març condicionava el ritme diabòlic de la construcció del relat.