Innocència amb ulls de nena

Eren quarts de 3 d’una matinada de febrer. La festa ens abordava a cada pas: llums, presses, carrers plens de gent i discoteques a cada costat de carrer. No estàvem a Barcelona, ni a Madrid, ni a Nova York. Érem a Cancún, concretament al Coco Bongo, la discoteca per estrella de Mèxic on els espectacles que et deixen amb la boca oberta s’acumulaven. Tot era perfecte. La gent ballava com si s’hagués d’acabar el món i bevia sense parar com si l’alcohol fos el refugi dels seus problemes. A fora però, la realitat era molt diferent.
Vaig sortir acompanyada de les companyes de classe. Volíem que ens toqués l’aire i a dins feia molta calor. Vam sortir de la discoteca, vam baixar unes escales mecàniques i contentes de la festa i pel viatge de final de carrera en general, ens vam trobar una nena de 5 anys: la Yandare.

La Yandare portava el cabell llarg lligat amb una cua. Un cabell negre com el futur que l’esperava. Anava bastant bruta i la seva companyia nocturna eren un manyoc de pulseretes que intentava vendre als alcohòlics que estaven a la plaça del davant. Portava un jersei groc i tenia una mirada inquietant.Va venir cap a nosaltres. La primera reacció va ser ignorar-la. Després vam pensar: com podem ser tan cruels? Vam tornar cap a ella. Totes li vam comprar una pulsera i ens vam fer fotos amb ella.
Deia que de seguida anava a dormir (ahorita voy) i que la seva mare estava per allà... Em vaig enamorar de la seva innocència i em va impressionar la seva valentia. Una nena de 5 anys d’aquí la poses a vendre pulseres a la sortida d’una discoteca i la mates. Ella no tenia cap por, per sort o per desgràcia estava ben tranquil•la.
Minuts més tard vam entrar un altre cop dins la discoteca. Jo no em podia treure la nena del cap. Com podia ser que estigués sola una nena a aquelles hores de la matinada? Com es podia permetre, a sobre, que la deixessin vendre pulseres als 4 borratxos que hi havia per allà?
Al cap d’una hora, quan la festa ja acabava per nosaltres, vam marxar cap a l’autocar. La Yandare encara hi era...

Ciutat de la boira...

Fins fa 4 anys no et visitava massa per no dir gairebé mai. Però a partir de l’octubre del 2006 et vas convertir en la meva segona llar. Cada dia et veia. De bon matí, quan començava a trencar el dia, el sol semblava que encara no volgués sortir. La boira era el teu decorat predilecte i costava encara més treure’s la son de les orelles per afrontar amb energia un nou dia.
L’hivern semblava que arribés abans a la capital osonenca perquè només sortir del tren, a principis de novembre, els ossos es glaçaven. Quin fred! A mesura que avançava el curs el fred hivernal era cada cop més pronunciat. La primavera trigava a arribar i fins a mitjans de maig els tirants no podien sortir de l’armari.
Al llarg de 4 anys m’has ensenyat a conviure amb nova gent, a descobrir altres tipus de festes, a conèixer gent encantadora i a saber ignorar la gent que no es mereix res. He conegut el teu Mercat Medieval, el Mercat de Música Viva, els teus locals, bars, botigues i parcs. M’has fet venir molts mals de panxa, sobretot en l’època d’exàmens però també has sigut testimoni de moltes alegries, bons moments, dies per recordar i nits màgiques.
M’has presentat professors on m’hi hauria tret el barret i altres que no són dignes d’impartir classes a una universitat. Però sobretot m’has ensenyat el que portava anys perseguint: ser periodista!
Dilluns vaig tornar a visitar-te. Aquest cop però sense apunts, carpeta ni estoig. Al baixar del tren em vaig trobar l’Anna. Anava cap a Barcelona per instal•lar-s’hi. Em va fer pensar que d’aquí 4 dies comença una nova etapa per a mi també i Barcelona també en serà la destinació.
Després quan anava cap al Fet, el bar dels cafès interminables i les llargues xerrades, pensava en tots aquests 4 anys. 4 anys! Mare meva, com pot ser que hagin passat tan i tan ràpid?


Al Fet m’hi trobo a la Iris, companya de batalla. Masses moments per descriure’ls. Me’ls guardaré. Després va venir en Jordi, un altre company de batalla que sempre em sap treure un somriure i veure la part menys “comercial” i més freelance del periodisme. Bon viatge cubà!
Més tard, fent una passejada pels carrers de la ciutat em trobo la Marta Ferreres. Contenta perquè ja havia entregat el projecte em rep amb un emotiu somriure i un què tal l’estiu? La Marta i jo hem aprés una lliçó juntes: les aparences enganyen. Ella segur que sap per on vaig. Espero que ens seguim veient barcelonina.
I em deixo a un munt de gent, molta. No posaré tots els noms ni moments ni peculiaritats de cadascú. No vull que sigui un final perquè per mi és un nou inici. Em fa molta pena deixar-te ciutat de la boira perquè aquests 4 anys de la meva vida han sigut plens i viscuts al 100 per 100.
Gràcies i fins la propera!

Taques de nostàlgia

Pels petits. Pels grans. Pels nostàlgics, roquers, amics, enemics, els d’aquí, els de més enllà. T’apoderes dels nostres sentiments, de les nostres emocions, vivències i moments importants de la nostra vida. Sempre hi ets. Vagis on vagis, estiguis on estiguis. Sempre et podem escoltar, recordar, evocar a algun moment de la nostra vida.
Has evolucionat, has criat molts fills o estils, has fet que cada persona trobi el seu i s'hi senti identificada i el més important, has fet que tota la humanitat t'estimi i t'aprecï.
Escoltant-te ens fas emocionar, riure i plorar. També ens fas ballar i saps fer-nos viatjar per móns inimaginables on tot és possible, si més no diferent al nostre món. A través de taques en un pentagrama construeixes móns amb significat. Móns que cadascú es fa seus i es transformen en cançons.
Una cançó per cada moment. Una cançó per a cada persona. Gràcies música!