“Segons el que veus del món, de qui el porta i qui el mana, llavors és quan ens considerem extraterrestres”

Són quarts d’onze d’un dissabte de novembre. Els carrers de Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental) estan deserts. Sembla que l’únic espai actiu del poble sigui el bar Les tapes del Tenes (típic bar de poble on predominen els entrepans i els plats combinats per sortir del pas). Allà he quedat amb els membres del grup Strombers per sopar alguna cosa abans d’anar al seu concert i així, coneixe’ls personalment. El bar està ple de gom a gom a causa del partit del Barça contra l’Atlètic i el fum i els crits guanyen més protagonisme que l’entrada del cantant al bar. Alguns joves (públic predominant del bar) se’l miren i altres continuen atents a la pantalla on es projecta el partit.
Uns quants músics del grup (el grup Strombers està format per 8 persones) ja estan acabant de sopar, però l’Alexis (el baix), l’Andreu (bateria), el Sergi (trompeta) i en Ferran (cantant) acaben d’arribar i m’acompanyen al llarg del sopar per fer-la petar i conèixer la seva faceta fora de l’escenari.
Els Strombers transmeten naturalitat i confiança. Es pot parlar de qualsevol tema amb ells i tens la sensació que parles amb la teva colla d’amics de tota la vida. Amb 4 discos a l’esquena, el grup s’ha guanyat gran part del públic jove català.
Entre pregunta i pregunta, el Ferran, l’Andreu i en Sergi estan molt pendents del futbol i no poden evitar aixecar els braços o cridar quan veuen que el Barça no juga tal com ells voldrien. L’Alexis no és “futboleru”.


Per trencar una mica el gel, expliqueu-me d’on ve el nom de Strombers. Per què aquest nom?

Sergi: Perquè el pare del Marc (guitarra) té un bar a Cardona i s’inventa paraules. En aquest bar hi passem moltes hores, és la nostre sucursal (rialles). El nom del tercer disc, el Blú, també se’l va inventar ell.
Per nosaltres Strombers vol dir ovació: anar a tocar i passar-nos-ho bé.

Quina relació teníeu abans de formar el grup?

Ferran: Al principi érem el Toni, en Marc, el Garri (antic membre del grup) i jo. Amb el Toni tocàvem amb un grup de “paxanga” que de fet encara el tenim, i a part ens coneixíem perquè abans cadascú tenia el seu “grupillo” de rock per la zona. El Garri i el Marc també tenien el seu. El Toni, el Garri i el Marc es coneixien de Cardona també.

Considereu que sempre heu seguit la mateixa línia musical?

Ferran: No hem pretès fer una evolució cap a algun lloc. Al disc passat (Blú) hi ha més guitarra, més rock i més pop que segurament és pel Ricard Puigdomènech que és guitarrista i és molt “rockeru”. En aquest últim hi ha més merengue i més ska.

Quins són els vostres referents musicals?

Ferran: Molt diversos. Depèn de l’època. Mira, ara fa un mes vam anar a veure l’Andrés Calamaro a Girona i després composant a casa notava que tenia influència d’aquest concert.

Quina és la vostra filosofia de grup?

Alexis: Fer bons temes, passar-nos-ho molt bé i connectar amb el públic sobretot.
Sergi: Alliberació mental.
Ferran: Ohhh! Més ben il•lustrat!


Al primer disc, Fiesta Ilegal . Vol.1, tots els temes eren en castellà. Què us va fer introduïr cançons en català a partir del segon disc?

Ferran: El primer treball el vam gravar a una discogràfica i va dir que no volia temes en català, eren una mica “quillos”. A partir del segon disc ja vam provar de fer-ho tot nosaltres i vam introduir temes en català.

Qui s’encarrega de buscar les temàtiques de les cançons i composar-les?

Ferran: Ara mateix ho estem fent el Toni (teclats i acordió) i jo, però el Sergi s’hi està introduint i l’Alexis també, que té un llenguatge molt cult (rialles).
Alexis: Bàsicament el pes fort el porten el Toni i en Ferran.

Podríem relacionar els temes de les vostres cançons amb el lema “sexe, drgues i rock’n roll”?

Ferran: Forma part no?
Alexis: El món de la faràndula en general...
Ferran: Nosaltres som bastant sans.

El títol d’aquest darrer treball, Extraterrestes, és una manera de diferenciar-se dels altres grups musicals?

Ferran: El nom va sortir perquè quan gravàvem les guitarres, a l’estudi a partir d’una certa hora i havia un residu sonor insuportable.
Alexis: I eren això eren els extraterrestres.
Ferran: Però segons el que veus del món, de qui el porta i qui el mana, llavors és quan ens considerem extraterrestres.

Dins del mercat català, trobeu què hi ha molta competència?

Alexis: Bé, sí. Però ja està bé no? Així el públic té més varietat per triar.

I hi ha algun grup que us faci més respecte?

Alexis: Tots! Ja siguin grups que fa 20 anys que es van formar o els que fa poc que han començat.

Quan pugeu a un escenari actueu o realment sou així el dia a dia?

Ferran: Crec que som nosaltres en el màxim punt d’eufòria. Tocar a un escenari, per a un músic, és allò màxim. Molts cops m’han explicat coses que he fet i que no recordo, perquè realment estic vivint en un núvol.
Alexis: Però al dia a dia no anem donant vots pel carrer eh?
Sergi: Ah no? Jo em llevo i començo a votar al llit.
Ferran: Amb qui?
(Silenci i cares d’interrogant)

Amb quin moment de la vostra trajectòria us quedaríeu?

Ferran: Ara. Els que som ara som genials. Durant tot aquest temps ha anat passant força gent però si no s’han quedat per alguna cosa serà. Depens molt que el que fas agradi al públic.

Però la resposta del públic sempre ha estat molt bona.

Ferran: Per ser un grup que no surt als mitjans gairebé mai, estem flipant. El boca a boca de la gent ens ha funcionat molt bé i considerem que és el millor sistema i el més creïble. Si un amic et recomana el grup te’l creuràs més.

Què en penseu de la descàrrega de cançons d’Internet?

Alexis: Que és la millor manera d’obtenir música. De fet a la nostra pàgina web hi ha tots els nostres temes penjats. Però, com a contrapartida, ja que tenim la música tan barata, almenys que la gent ens vingui a veure als concerts.

A quins llocs preferiu tocar?

Alexis: El públic de Girona, Mataró i el Vallès el públic és brutal. En canvi a Lleida costa una mica més.

Quin concert recordeu amb especial afecte?

Alexis: L’Acampada jove!
Ferran: L’última Acampada jove va ser molt bèstia i vam al•lucinar molt de la resposta del públic. Però hi ha concerts a sales petites que han sigut brutals perquè són molt intensos.

Teniu pensat donar més anys de guerra?

Andreu: Sempre liar-la! Més que ara!

This is it

Diuen que amb esforços s’aconsegueixen els objectius proposats. Cert. Però quan la mort et truca la porta de casa s’ha acabat el somni...
Michael Jackson tenia preparada una grandíssima gira per Londres amb un total de 50 concerts. Ballarins que ho haguessin donat tot per triomfar dalt dels escenaris acompanyats del rei del pop. Una il•luminació i equip de so que hagués fet barbaritats per donar el toc de màgia necessari per triomfar. Coreògrafs, músics excepcionals que només tocant les primeres notes ja haguessin pogut enlluernar el públic fanàtic de MJ. Però tot va quedar en assajos.
Assajos plens d’esforços, energia, dedicació, optimisme i treball en equip. Tot aquest conjunt és el que ha volgut deixar en constància Kelly Ortega, el director del documental This is it.
Un recull dels assajos previs al que havia de ser una gira ESPECTACULAR però que a causa de la mort del cantant el passat juny, no va poder dur-se a terme. Tot i així, el documental, des del meu punt de vista, flaqueja en alguns aspectes. Passem dels càstings per seleccionar els ballarins als assajos previs a l’espectacle. Tot ja està molt enllestit i només queda puntualitzar detalls de temes de so i il•luminació, entre algunes altres coses.

On és el procés d’adaptació de tot l’equip tècnic, dels músics i ballarins? Només ens ensenyen com el cantant dóna ordres als seus “subordinats” i com adapta aquests canvis a mesura que els assajos van avançant. Veiem un Michael Jackson molt humà, molt proper als seus i molt humil en tots els aspectes. Això sorprèn i m’agrada. M’esperava que seria una persona freda, distant i imponent i és tot el contrari. Se’l veu molt proper i és per això que també era tan estimat (i encara ho és) pel públic d’arreu del món.
No obstant, el director no ens mou de l’escenari. Si la idea de familiaritat entre tot l’equip de l’espectacle era un dels valors que volia transmetre MJ als seus, on és la part de convivència fora dels micròfons, focus i instruments?
Michael Jackson es mereixia un millor documental i una millor imatge. Un rei del pop no pot quedar vist com una persona dèbil que amb prou feines té veu per lluïr-se amb les seves cançons mítiques. Llavors no seria el rei.
Michael, descansa en pau.

Tu què vols ser de gran?

De petits, ens inflen el cap amb el què hauríem de ser quan siguem grans. “Nena, si vols tenir el futur assegurat fes de professora! No, no fes medicina que els metges cobren molt bé! Ui noooo, fes una enginyeria que trobaràs feina segur!” Prou!!!!!
Per què ens torturen tant amb l’estabilitat econòmica que et suposarà tal feina si després el què intenten fer-te entendre és que a la vida el que menys importa són els diners?
Siusplau, deixeu que els nens facin córrer la imaginació. Que s’imaginin conduint un avió o un cotxe de bombrers. Que si creuen que volaran com Spiderman, doncs endavant! Si es pensen que viuran en un castell com la Ventafocs, quin problema hi ha?
Ja els arribaran les desil•lusions, els maldecaps i ja pagaran la hipoteca. Ja rabiaran quan vegin que el banc no regala res i que la gent no és tan maca com quan tens 6 anys i la mare et moca i et diu que tot anirà bé.
Què faríem sense els somnis? Res!

Vanessa, i tu què vols ser de gran? Sirenaaaa!

Els Lax’n Busto faran parada a Granollers aquest dissabte

El grup de pop-rock català del Vendrell visitarà aquest dissabte la capital del Vallès Oriental, concretament actuarà a la sala de concerts del 2046 de Granollers. La banda, formada el 1986, ja té una gran trajectòria musical dins del món del rock català. Entre els 6 membres del grup hi trobem a Jimmy Piñol (bateria), Jesús Rovira (baix), Pemi Rovirosa (guitarra), Cristian G. Montenegro (guitarra), Eduard Font (teclat) i Salva Racero (cantant). Fins a l’octubre del 2006 el cantant era Pemi Fortuny i el grup va treure un total de 9 discos que van tenir un gran èxit entre el jovent català.
A partir del 2006, amb la incorporació del nou cantant, el grup ha tret un parell de discos més titulats Relax (al març del 2007) i Objectiu: La lluna (a l’octubre del 2008).

El passat 1 d’octubre, el grup va grabar un CD en directe a la sala Apolo de Barcelona amb els temes d’aquests últims àlbums.
Aquest dissabte els vendrellencs oferiran els temes del disc Objectiu: La lluna però també ens recordaran temes d’anteriors àlbums com ara el conegut Llença’t, Miami Beach o La meva terra és el mar.
L’acte començarà a les 12 de la nit i tindrà un preu de 12 euros.

Temps de castanyes?

7 del vespre d’un dissabte mig plujós. Asseguda davant de l’ordinador i mirant cap enfora, em pregunto: on ets tardor?
Vestida amb roba estiuenca i sense necessitat d’abrigar-me ja que el temps no ho demana, faig un viatge mental i em situo a uns 10 anys enrere.
En aquell temps la tardor es vestia de tardor i no es disfressava amb gelats ni samarretes de tirants. La tardor des dels primers dies ja desprenia una olor diferent, un clima de l’època que tocava. Els carrers es vestien de gent amb bufandes, jerseis un pèl gruixuts, parelles agafades per fer caliu, castanyeres que començaven la temporada tot fent paradetes a les places...
Ara, en ple mes d’octubre d’un 2009 calorós, la tardor només ha arribat al calendari, però no a l’armari. La gent encara no sap si continuar anant amb sabates amb els dits descoberts o optar per les botes. La jaqueta a quarts de 12 del migdia fa nosa. Fa calor!
Vull que torni la tardor que et rebia amb jerseis gruixuts de llana, on el nòrdic no feia nosa sinó que era agradable i on les castanyes venien de gust ben calentones. No com ara, que ens donen una paperina de castanyes i al cap hi tenim un bon gelat del “Jijoneru” del carrer Corró.
Tardor, apareix d’una vegada que el color morè de pell ha marxat i les ganes d’anar amb roba blanca a l’estil ibizenc han minvat.

Temps: pots anar més a poc a poc?

Agost, setembre, octubre… els fulls de calendari cauen a l’habitació i es camuflen entre fulls en brut, projectes no finalitzats, idees que vaig voler plasmar a un tros de paper innocent i records que encara fan olor a brisa d’estiu. El temps passa massa ràpid. Encara no he tingut temps d’assimilar l’últim bany a la platja o l’últim concert a l’aire lliure amb gust de cervesa de barril que ja em trobo endinsada al ritme de la rutina.
7 del matí. Surt del llit. Aixeca’t i vesteix-te!!!! Ràpid que perdràs el tren. Classes. Més classes. Idees, opinions, xerrades que es repeteixen malgrat passin els cursos, gent que canvia tot i conservar la seva essència. Cotxe cap amunt, cotxe cap avall. Presses. Maldecaps. Intranquil•litats. Crisi, puta crisi!!!!! No m’hauria imaginat mai que aquesta paraula em transmetés tanta mala llet.... Feines que no apareixen, frustracions, sensació d’injustícia cap a tu mateixa, sensació de sort cap als altres, optimisme que es converteix en pessimisme, esperances minvades... Arrrgggg!!!!
Demà serà dimarts! ;)
Bon dilluns companys!

"Malditos bastardos"

“Con un sólo objetivo: matar nazis”. Ens situem a la França nazi dels anys 40. Quentin Tarantino ha volgut girar la truita de l’assumpte i en comptes de seguir la línia tràgica de mostrar els fets tal com van ser, ha volgut aportar heroisme als no-nazis.
Després de viure en primera persona la mort dels seus familiars, portada a terme pel coronel nazi Hans Landa, Shosanna Dreyfus decideix instal•lar-se a París amb una nova identitat. La ràbia interior que sent cap als nazis va augmentant al llarg de la pel•lícula. La venjança es barreja amb l’acció constant dels “bastardos”, un grup encapçalat pel tinent Aldo Raine (Brad Pitt) on la seva missió és eliminar els nazis.

Al llarg de les dues hores llargues de pel•lícula comprovem que la superioritat nazi va minvant a mesura que els “bastardos” s’apoderen d’ells i els fan sentir miserables fins al final.
El que desencaixa una mica a la pel•lícula és la figura poc imponent de Hitler. Se’ns mostra un Hitler que crida però no crida, és a dir, en comptes de mostrar seguretat i poder cada cop que obre la boca fa riure. Pot ser que el Tarantino ens vulgui mostrar un Hitler a l’estil del programa Polònia? Seria una opció.
La fredor, la venjança, la rivalitat i l’orgull nacionalista són els ingredients bàsics per fer que aquesta pel•lícula ens deixi bon gust de boca, tal com acostuma a fer el nostre gran amic Tarantino.

La maternitat d'Elna

Hi ha dies en què no tens ganes d’escoltar conferències però et sents una mica en l’obligació d’anar-hi sigui pel motiu que sigui. Era un dijous al vespre i cansada d’un dia mogut entre classes universitàries i anglès, em venia més de gust quedar-me a casa escarxofada al sofà i mirar els últims gags del Polònia. Tot i així, vaig baixar al casal del poble disposada a escoltar a l’Assumpta Montellà: l’autora del llibre La maternitat d’Elna.
Vaig arribar al casal i vaig veure que el públic no era massa nombrós; unes 40 persones. El motiu era que s’havia convocat al públic per via e-mail i no se’n va fer massa difusió.
Assumpta Montellà va començar la conferència presentant-se com a historiadora i autora de dos llibres i seguidament va introduir la seva professió tot dient que es passava els dies a geriàtrics, bars de poble i hospitals ja que el seu públic predilecte era la gent gran.
“La meva feina és dir als avis: expliqui’m la seva vida”, així es presentava Montellà dient que no era fàcil que la gent gran t’obrís el cor de bat a bat i no plorés explicant com de dur va ser deixar tot el que estimaves a casa per marxar a un país on no eres ningú. L’Assumpta està enamorada de la seva feina i no fa falta que ho juri.
La seva manera d’expressar-se i de fer-nos entendre les històries que ha anat explorant, et fa veure que és una dona que viu al cent per cent la seva professió.
Amb ella vam poder fer un petit viatge des del 1939 fins avui en dia. Ens va parlar de l’exili de molts espanyols del 39 que van anar a parar a la platja d’Argelers i ens va explicar amb un gran detallisme totes les desgràcies i morts que hi van haver: nens que no arribaven als 15 dies de vida degut a les males condicions, fred, humitat, gana, etc. Totes les condicions que es requereixen per formar un espai semblant a un infern.
L’Assumpta explicava tot això donant noms de persones amb qui havia parlat, de fotos que havia vist, de sentiments que li havien arribat a l’epidermis i en definitiva, ho explicava com si ella hi hagués estat. Narrava els fets com una poesia. Una poesia trista i sense esperança de tota la gent que hi havia estat. Ho explicava amb tant sentiment que el públic assistent mostrava una atenció admirable cap a la feina que havia portat a terme aquesta dona. Era difícil contenir-se les llàgrimes...
Constantment ens remarcava que hi ha moltes històries ocultes com en el seu dia va ser La maternitat d’Elna, i que és importantíssim que surtin a la llum per la nostra història i per la dignitat de tota aquella gent que va patir i que ha quedat silenciada en els nostres records.
Lligant històries de l’exili i parlant de la platja d’Argelers va arribar al punt àlgid de la conferència: què era la maternitat d’Elna? Aquí va començar la seva gran feina en aquesta història. No us explicaré tot el que va dir referent a la història d’Elna perquè m’agradaria que si teniu l’ocasió d’escoltar-la ho feu. I si no teniu l’oportunitat d’escoltar una xerrada seva us recomano que llegiu algun dels seus llibres: La maternitat d’Elna o El setè camió.
L’Assumpta és una d’aquelles persones que et fan veure que els avis no expliquen batalletes i que a vegades amb petits bocins de les seves vides podem arribar a reconstruir una gran història que molts de nosaltres no sabíem ni que existia.
Dijous a la nit abans d’anar a dormir vaig pensar que vaig ser una gran afortunada de poder escoltar en persona aquesta dona tan dona que et fa reflexionar de la crueltat humana però sobretot de la dignitat de les persones.
Assumpta, jo de gran vull ser com tu....