Tardes dolces de juliol

 Un dilluns de juliol acalorat em disposo a fer companyia a l’àvia i deixar que les seves vivències i el seu tarannà proper i dolç m’endinsin dins del seu món. Un món humil i senzill on qualsevol anècdota que li expliquis i el més mínim detall d’atenció que li dediquis són agraïts pel sol fet de sentir-se acompanyada.

Quan estic amb ella tot pren un altre sentit. La rutina pren un altre aire i les petites coses es converteixen en grans tresors. Em pregunta per la feina, per determinades amigues que coneix i per la vida en general. Fulleja un llibre d’endevinalles i queda parada de les tapes d’aquest. “Mare meva, quins llibres tan bons que teniu”, em diu amb nostàlgia recordant la seva infantesa on aquests llibres no eren ni imaginables.

Li observo les mans arrugades i el cabell cada dia més blanc. L’admiro. Sempre l’he admirat. Una dona valenta, que ha lluitat per la vida i pels que n’han format part i que amb 93 anys té el cap clar i recorda cada instant del seu viatge vital.

Assegudes al jardí observem el camp del davant ple de bales de palla. Sempre m’han fascinat. Tan rodones i perfectes i tan ben posades. “Les feien ahir al vespre”, em diu mirant-les i em fa recordar les llargues estones que dedica mirant per la finestra i observant el dia a dia dels pagesos del poble.