Happiness

La felicitat... Quina paraula tan rica i pobra a la vegada. Vivim buscant la felicitat, aquella plenitud de sentir-te bé amb tot el que fas, aquella seguretat de saber que tens gent que t’estima pel que fas i pel que ets, aquella energia i optimisme desbordant que sorgeix de trobades inesperades, de petits detalls i d’actes altruistes.

La felicitat no és efímera encara que a vegades pensem que sí. Perquè aparegui hi ha d’haver un equilibri dins nostre i hem d’intentar esborrar les ombres que ens impedeixen que la felicitat sigui completa.

Els mitjans de comunicació ens inflen diàriament d’anuncis de belleses perfectes, indrets paradisíacs i de productes que t’ajudaran a ser la persona més meravellosa del món. Els llibres d’auto ajuda pretenen ser l’antítesi d’aquests anuncis i busquen la part moral i ètica de la personalitat d’una persona. Ens fan veure que els objectes materials no fan la felicitat i els diners tampoc.

La felicitat està en un mateix i considero que el camí per aconseguir-la depèn de cada persona i del caràcter de cada una d’elles. Una colònia s’acaba, un vestit s’acaba desgastant i un cotxe que ara sembla una relíquia d’aquí 4 anys ja serà un trasto vell. Felicitats d’instants no poden fer completa a una persona per molt que pensem que si.


Bones festes! Sigueu feliços!

Innocència amb ulls de nena

Eren quarts de 3 d’una matinada de febrer. La festa ens abordava a cada pas: llums, presses, carrers plens de gent i discoteques a cada costat de carrer. No estàvem a Barcelona, ni a Madrid, ni a Nova York. Érem a Cancún, concretament al Coco Bongo, la discoteca per estrella de Mèxic on els espectacles que et deixen amb la boca oberta s’acumulaven. Tot era perfecte. La gent ballava com si s’hagués d’acabar el món i bevia sense parar com si l’alcohol fos el refugi dels seus problemes. A fora però, la realitat era molt diferent.
Vaig sortir acompanyada de les companyes de classe. Volíem que ens toqués l’aire i a dins feia molta calor. Vam sortir de la discoteca, vam baixar unes escales mecàniques i contentes de la festa i pel viatge de final de carrera en general, ens vam trobar una nena de 5 anys: la Yandare.

La Yandare portava el cabell llarg lligat amb una cua. Un cabell negre com el futur que l’esperava. Anava bastant bruta i la seva companyia nocturna eren un manyoc de pulseretes que intentava vendre als alcohòlics que estaven a la plaça del davant. Portava un jersei groc i tenia una mirada inquietant.Va venir cap a nosaltres. La primera reacció va ser ignorar-la. Després vam pensar: com podem ser tan cruels? Vam tornar cap a ella. Totes li vam comprar una pulsera i ens vam fer fotos amb ella.
Deia que de seguida anava a dormir (ahorita voy) i que la seva mare estava per allà... Em vaig enamorar de la seva innocència i em va impressionar la seva valentia. Una nena de 5 anys d’aquí la poses a vendre pulseres a la sortida d’una discoteca i la mates. Ella no tenia cap por, per sort o per desgràcia estava ben tranquil•la.
Minuts més tard vam entrar un altre cop dins la discoteca. Jo no em podia treure la nena del cap. Com podia ser que estigués sola una nena a aquelles hores de la matinada? Com es podia permetre, a sobre, que la deixessin vendre pulseres als 4 borratxos que hi havia per allà?
Al cap d’una hora, quan la festa ja acabava per nosaltres, vam marxar cap a l’autocar. La Yandare encara hi era...

Ciutat de la boira...

Fins fa 4 anys no et visitava massa per no dir gairebé mai. Però a partir de l’octubre del 2006 et vas convertir en la meva segona llar. Cada dia et veia. De bon matí, quan començava a trencar el dia, el sol semblava que encara no volgués sortir. La boira era el teu decorat predilecte i costava encara més treure’s la son de les orelles per afrontar amb energia un nou dia.
L’hivern semblava que arribés abans a la capital osonenca perquè només sortir del tren, a principis de novembre, els ossos es glaçaven. Quin fred! A mesura que avançava el curs el fred hivernal era cada cop més pronunciat. La primavera trigava a arribar i fins a mitjans de maig els tirants no podien sortir de l’armari.
Al llarg de 4 anys m’has ensenyat a conviure amb nova gent, a descobrir altres tipus de festes, a conèixer gent encantadora i a saber ignorar la gent que no es mereix res. He conegut el teu Mercat Medieval, el Mercat de Música Viva, els teus locals, bars, botigues i parcs. M’has fet venir molts mals de panxa, sobretot en l’època d’exàmens però també has sigut testimoni de moltes alegries, bons moments, dies per recordar i nits màgiques.
M’has presentat professors on m’hi hauria tret el barret i altres que no són dignes d’impartir classes a una universitat. Però sobretot m’has ensenyat el que portava anys perseguint: ser periodista!
Dilluns vaig tornar a visitar-te. Aquest cop però sense apunts, carpeta ni estoig. Al baixar del tren em vaig trobar l’Anna. Anava cap a Barcelona per instal•lar-s’hi. Em va fer pensar que d’aquí 4 dies comença una nova etapa per a mi també i Barcelona també en serà la destinació.
Després quan anava cap al Fet, el bar dels cafès interminables i les llargues xerrades, pensava en tots aquests 4 anys. 4 anys! Mare meva, com pot ser que hagin passat tan i tan ràpid?


Al Fet m’hi trobo a la Iris, companya de batalla. Masses moments per descriure’ls. Me’ls guardaré. Després va venir en Jordi, un altre company de batalla que sempre em sap treure un somriure i veure la part menys “comercial” i més freelance del periodisme. Bon viatge cubà!
Més tard, fent una passejada pels carrers de la ciutat em trobo la Marta Ferreres. Contenta perquè ja havia entregat el projecte em rep amb un emotiu somriure i un què tal l’estiu? La Marta i jo hem aprés una lliçó juntes: les aparences enganyen. Ella segur que sap per on vaig. Espero que ens seguim veient barcelonina.
I em deixo a un munt de gent, molta. No posaré tots els noms ni moments ni peculiaritats de cadascú. No vull que sigui un final perquè per mi és un nou inici. Em fa molta pena deixar-te ciutat de la boira perquè aquests 4 anys de la meva vida han sigut plens i viscuts al 100 per 100.
Gràcies i fins la propera!

Taques de nostàlgia

Pels petits. Pels grans. Pels nostàlgics, roquers, amics, enemics, els d’aquí, els de més enllà. T’apoderes dels nostres sentiments, de les nostres emocions, vivències i moments importants de la nostra vida. Sempre hi ets. Vagis on vagis, estiguis on estiguis. Sempre et podem escoltar, recordar, evocar a algun moment de la nostra vida.
Has evolucionat, has criat molts fills o estils, has fet que cada persona trobi el seu i s'hi senti identificada i el més important, has fet que tota la humanitat t'estimi i t'aprecï.
Escoltant-te ens fas emocionar, riure i plorar. També ens fas ballar i saps fer-nos viatjar per móns inimaginables on tot és possible, si més no diferent al nostre món. A través de taques en un pentagrama construeixes móns amb significat. Móns que cadascú es fa seus i es transformen en cançons.
Una cançó per cada moment. Una cançó per a cada persona. Gràcies música!

Petites dosis de primavera

Quarts de quatre d’un diumenge ensopit. Sembla ser que els núvols s’estan apoderant del cel i no volen deixar sortir el sol.
Miro per la finestra i tot i el color grisós del cel fa olor a primavera. L’alegria primaveral va arribant però costa que s’instal•li a les cases, carrers i rostres de la gent. Aquest any la primavera s’està fent esperar però encara que es faci la distreta arriba en petites dosis de calor, roselles i prats verds.
Tornem a ser a l’època on tothom sembla que vol fer esport per lluir una figura mínimament acceptable i vistosa de cara l’estiu. Les terrasses dels bars s’omplen i el dia es fa llarg. La gent sembla que no tingui tanta pressa i tingui temps de prendre la cerveseta ben fresca a sota de casa mentre l’airet estiuenc aireja les idees i cabells.
La gent somriu més o m’ho sembla a mi? Si diuen que la primavera la sang altera espero que sigui veritat perquè necessitem dosis de vitalitat i energia per afrontar la rutina feixuga que arrosseguem dia rere dia.
A vegades ens oblidem dels petits detalls de la vida i del que la mateixa natura ens ofereix.....

11-M: rigor periodístic?

Cada dia rebem tot tipus d’informacions. A través de tots costats ens arriben notícies de tota mena de fets i aquestes notícies provenen d’uns mitjans de comunicació on hi treballen tot tipus de periodistes.
Cada individu es fidelitza amb un mitjà en concret, ja sigui per ideologia o per la credibilitat que li transmet el propi mitjà. La persona creu que els periodistes què hi treballen no s’equivoquen mai i confia que tot allò que li transmeten, a través de les diferents notícies, és veraç i està contrastat amb diferents fonts d’informació. Molts cops, però, a causa del ritme frenètic amb què treballen els periodistes dia rere dia, és molt complicat accedir a totes les fonts implicades al fet o aprofundir en la notícia. És aquí quan poden sorgir els problemes pel que fa a la veracitat de la informació.
Entre el dijous 11 i el dilluns 15 de març de 2004 es va produir un encadenament i coincidència de fets, esdeveniments, notícies i capgiraments polítics a una velocitat i en una intensitat fins llavors mai registrada, ni tan sols durant els dies immediats als grans atemptats ocorreguts als Estats Units d’Amèrica la data de l’11 de setembre de 2001. La dotzena de bombes que els terroristes van fer explotar en quatre trens de rodalies que feien el trajecte entre Guadalajara i l’estació madrilenya d’Atocha van generar, a més de quasi dues-centes víctimes mortals, centenars de ferits i enormes repercussions polítiques, un col•lapse extraordinari de les convencions temporals del periodisme i van posar en evidència greus derives, contradiccions i equívocs de la relació habitual entre la categoria d’esdeveniment i la de notícia.
El grup Al Qaeda va ser el culpable de la matança terrorista més gran d’Europa, però, al principi, el Govern (PP) afirmava que es tractava d’ETA.
Els diaris van omplir les seves portades del dia 12 de març, amb fotografies impactants de les víctimes i de l’estat dels trens després de l’atemptat. Les imatges anaven acompanyades d’explicacions i de declaracions que afirmaven que ETA era la causant d’aquella catàstrofe.
Els diaris ABC, la Razón i el Mundo creien que ETA era la principal culpable d’aquest atemptat. En canvi, el Periódico, la Vanguardia i el País consideraven que Al Qaeda era el causant del desastre.
La ràdio i la televisió no donaven l’abast a l’hora de cobrir l’esdeveniment i tots els mitjans omplien la seva programació amb el tema central de l’11-M. Dos dies més tard, el dia 13, es va produir un empat tècnic entre l’espai dedicat a atribuir l’auditoria de l’atemptat a ETA i el dedicat a l’auditoria d’Al Qaeda. Finalment, el dia 14 es va imposar de forma clara a l’opinió pública que Al Qaeda n’era el culpable.
Van haver de passar 3 dies perquè sortís a la llum la veritable informació. El Govern, en aquell moment presidit per José María Aznar, estava interessat en culpar a ETA de l’atemptat ja que quedaven 3 dies per les eleccions generals i volia posar la por al cos a tota la societat espanyola per tal d’assegurar el vot al seu successor, Mariano Rajoy.
Però la jugada no li va sortir com ell esperava. Les eleccions van donar la victòria al PSOE, concretament a José Luis Rodríguez Zapatero i la població espanyola va quedar impressionada de veure fins a quin punt els polítics poden manipular o intentar manipular informacions tant importants per interessos propis.
Un gran error de molts periodistes va ser no contrastar la informació i fiar-se de les afirmacions provinents del Partit Popular. El temps es tirava a sobre, els nervis i la tensió estaven a flor de pell i s’havia d’informar a la població espanyola d’aquell fet tan catastròfic.
El Codi Deontològic de la professió periodística es passava per alt i alguns dels criteris dels quals consta, no es van complir. Un exemple seria el cas del criteri número 2 on diu que només es poden difondre informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises. Els mitjans van difondre tot tipus d’informacions poc fonamentades i el resultat va ser la confusió sobre qui era el veritable responsable de tot aquell aldarull que havia tingut lloc a la capital espanyola. I un altre criteri que tampoc es va respectar massa va ser el número 9, on es diu que s’ha de respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, sobretot en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció. Doncs bé, a la pàgina 5 de La Vanguardia del dia següent de l’atemptat, hi apareixia una fotografia d’un noi sagnant i intentant trucar amb el mòbil, assentat al costat d’una noia. Es pot explicar el mateix fet sense mostrar imatges tan sensacionalistes com aquella.
Francesc Marc Álvaro, és professor de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna – URL, columnista de La Vanguardia i col•laborador de Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona – SER i Ràdio 4.


El dia de l’atemptat, Francesc Marc Álvaro, va ser cridat per TV3 per parlar del fet. “Quan em van contactar per telèfon, a primera hora de la tarda, el tema era de política espanyola, perquè es parlava d'ETA. En arribar als estudis, entre 8 i 9 de la nit, tot havia canviat: el tema ja era de política internacional, perquè anava prenent cos la versió sobre l'autoria islamista. Els convocats anàvem a parlar d'un fenomen però se'ns preguntava per un altre. Nosaltres vam anar sortejant el repte. Tot anava molt ràpid i tot era incert”, afirma Marc Álvaro.
El periodista afirma que El País i El Periódico es van precipitar fent edicions de paper el mateix dia de l'atemptat i en canvi, La Vanguardia va ser més cautelosa i es va estalviar el ridícul de donar una versió errònia.
Marc Álvaro constata la importància que Ibarretxe sortís el primer de tots, al matí, condemnant l'atemptat. Això va reforçar el criteri que era ETA. També és interessant fer notar que, quan Otegi i altres dirigents de Batasuna van negar que fos ETA, gairebé ningú no els va creure, perquè ells són el braç polític dels terroristes bascos. En aquella ocasió, però, van dir la veritat. Això obliga a una reflexió de fons sobre els prejudicis dels periodistes.
Pel què fa al mitjà ràdio, Francesc Cano,que és professor de Periodisme a la UIC i també treballa a Catalunya Ràdio, considera que un fet d’aquesta transcendència social és molt important que s’emeti des de la ràdio perquè és el mitjà més ràpid i eficaç. “A les 8 del matí tothom escolta la ràdio. Per tant, et sents part de la notícia perquè expliques exactament a la gent què és el què està passant. Minut a minut. És el moment en que la ràdio agafa ple sentit. Es torna als principis de la ràdio on la gent s’assabenta de les notícies a través d’aquest mitjà i això és preciós”, explicava Cano fent referència a l’emissió d’aquest tipus de fets a través de la ràdio.
Francesc Cano afirma que des del primer moment que els va arribar el teletip a Catalunya Ràdio, tots els periodistes van pensar que es tractava d’ETA. “Si era ETA, el PP es podia fer la víctima. El PP no volia tracte amb ETA i era una bona estratègia perquè havia donat bons resultats. Si haguessin dit que era terrorisme islamista, se’ls hi hagués anat el tema de les mans i hagués estat culpa seva perquè va ser el PP qui s’havia fet la foto a les Açores. Llavors la gent hagués pensat que la causa de l’atemptat era arran de la foto de les Açores i el PP hagués perdut les eleccions, què és el que va passar”, explica Francesc Cano.
El periodisme volia anar més de pressa que els fets. Si no hi hagués hagut una cita amb les urnes, el periodisme hagués pogut posar un fre. La data del 14 de març condicionava el ritme diabòlic de la construcció del relat.

“Segons el que veus del món, de qui el porta i qui el mana, llavors és quan ens considerem extraterrestres”

Són quarts d’onze d’un dissabte de novembre. Els carrers de Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental) estan deserts. Sembla que l’únic espai actiu del poble sigui el bar Les tapes del Tenes (típic bar de poble on predominen els entrepans i els plats combinats per sortir del pas). Allà he quedat amb els membres del grup Strombers per sopar alguna cosa abans d’anar al seu concert i així, coneixe’ls personalment. El bar està ple de gom a gom a causa del partit del Barça contra l’Atlètic i el fum i els crits guanyen més protagonisme que l’entrada del cantant al bar. Alguns joves (públic predominant del bar) se’l miren i altres continuen atents a la pantalla on es projecta el partit.
Uns quants músics del grup (el grup Strombers està format per 8 persones) ja estan acabant de sopar, però l’Alexis (el baix), l’Andreu (bateria), el Sergi (trompeta) i en Ferran (cantant) acaben d’arribar i m’acompanyen al llarg del sopar per fer-la petar i conèixer la seva faceta fora de l’escenari.
Els Strombers transmeten naturalitat i confiança. Es pot parlar de qualsevol tema amb ells i tens la sensació que parles amb la teva colla d’amics de tota la vida. Amb 4 discos a l’esquena, el grup s’ha guanyat gran part del públic jove català.
Entre pregunta i pregunta, el Ferran, l’Andreu i en Sergi estan molt pendents del futbol i no poden evitar aixecar els braços o cridar quan veuen que el Barça no juga tal com ells voldrien. L’Alexis no és “futboleru”.


Per trencar una mica el gel, expliqueu-me d’on ve el nom de Strombers. Per què aquest nom?

Sergi: Perquè el pare del Marc (guitarra) té un bar a Cardona i s’inventa paraules. En aquest bar hi passem moltes hores, és la nostre sucursal (rialles). El nom del tercer disc, el Blú, també se’l va inventar ell.
Per nosaltres Strombers vol dir ovació: anar a tocar i passar-nos-ho bé.

Quina relació teníeu abans de formar el grup?

Ferran: Al principi érem el Toni, en Marc, el Garri (antic membre del grup) i jo. Amb el Toni tocàvem amb un grup de “paxanga” que de fet encara el tenim, i a part ens coneixíem perquè abans cadascú tenia el seu “grupillo” de rock per la zona. El Garri i el Marc també tenien el seu. El Toni, el Garri i el Marc es coneixien de Cardona també.

Considereu que sempre heu seguit la mateixa línia musical?

Ferran: No hem pretès fer una evolució cap a algun lloc. Al disc passat (Blú) hi ha més guitarra, més rock i més pop que segurament és pel Ricard Puigdomènech que és guitarrista i és molt “rockeru”. En aquest últim hi ha més merengue i més ska.

Quins són els vostres referents musicals?

Ferran: Molt diversos. Depèn de l’època. Mira, ara fa un mes vam anar a veure l’Andrés Calamaro a Girona i després composant a casa notava que tenia influència d’aquest concert.

Quina és la vostra filosofia de grup?

Alexis: Fer bons temes, passar-nos-ho molt bé i connectar amb el públic sobretot.
Sergi: Alliberació mental.
Ferran: Ohhh! Més ben il•lustrat!


Al primer disc, Fiesta Ilegal . Vol.1, tots els temes eren en castellà. Què us va fer introduïr cançons en català a partir del segon disc?

Ferran: El primer treball el vam gravar a una discogràfica i va dir que no volia temes en català, eren una mica “quillos”. A partir del segon disc ja vam provar de fer-ho tot nosaltres i vam introduir temes en català.

Qui s’encarrega de buscar les temàtiques de les cançons i composar-les?

Ferran: Ara mateix ho estem fent el Toni (teclats i acordió) i jo, però el Sergi s’hi està introduint i l’Alexis també, que té un llenguatge molt cult (rialles).
Alexis: Bàsicament el pes fort el porten el Toni i en Ferran.

Podríem relacionar els temes de les vostres cançons amb el lema “sexe, drgues i rock’n roll”?

Ferran: Forma part no?
Alexis: El món de la faràndula en general...
Ferran: Nosaltres som bastant sans.

El títol d’aquest darrer treball, Extraterrestes, és una manera de diferenciar-se dels altres grups musicals?

Ferran: El nom va sortir perquè quan gravàvem les guitarres, a l’estudi a partir d’una certa hora i havia un residu sonor insuportable.
Alexis: I eren això eren els extraterrestres.
Ferran: Però segons el que veus del món, de qui el porta i qui el mana, llavors és quan ens considerem extraterrestres.

Dins del mercat català, trobeu què hi ha molta competència?

Alexis: Bé, sí. Però ja està bé no? Així el públic té més varietat per triar.

I hi ha algun grup que us faci més respecte?

Alexis: Tots! Ja siguin grups que fa 20 anys que es van formar o els que fa poc que han començat.

Quan pugeu a un escenari actueu o realment sou així el dia a dia?

Ferran: Crec que som nosaltres en el màxim punt d’eufòria. Tocar a un escenari, per a un músic, és allò màxim. Molts cops m’han explicat coses que he fet i que no recordo, perquè realment estic vivint en un núvol.
Alexis: Però al dia a dia no anem donant vots pel carrer eh?
Sergi: Ah no? Jo em llevo i començo a votar al llit.
Ferran: Amb qui?
(Silenci i cares d’interrogant)

Amb quin moment de la vostra trajectòria us quedaríeu?

Ferran: Ara. Els que som ara som genials. Durant tot aquest temps ha anat passant força gent però si no s’han quedat per alguna cosa serà. Depens molt que el que fas agradi al públic.

Però la resposta del públic sempre ha estat molt bona.

Ferran: Per ser un grup que no surt als mitjans gairebé mai, estem flipant. El boca a boca de la gent ens ha funcionat molt bé i considerem que és el millor sistema i el més creïble. Si un amic et recomana el grup te’l creuràs més.

Què en penseu de la descàrrega de cançons d’Internet?

Alexis: Que és la millor manera d’obtenir música. De fet a la nostra pàgina web hi ha tots els nostres temes penjats. Però, com a contrapartida, ja que tenim la música tan barata, almenys que la gent ens vingui a veure als concerts.

A quins llocs preferiu tocar?

Alexis: El públic de Girona, Mataró i el Vallès el públic és brutal. En canvi a Lleida costa una mica més.

Quin concert recordeu amb especial afecte?

Alexis: L’Acampada jove!
Ferran: L’última Acampada jove va ser molt bèstia i vam al•lucinar molt de la resposta del públic. Però hi ha concerts a sales petites que han sigut brutals perquè són molt intensos.

Teniu pensat donar més anys de guerra?

Andreu: Sempre liar-la! Més que ara!