Tardes dolces de juliol

 Un dilluns de juliol acalorat em disposo a fer companyia a l’àvia i deixar que les seves vivències i el seu tarannà proper i dolç m’endinsin dins del seu món. Un món humil i senzill on qualsevol anècdota que li expliquis i el més mínim detall d’atenció que li dediquis són agraïts pel sol fet de sentir-se acompanyada.

Quan estic amb ella tot pren un altre sentit. La rutina pren un altre aire i les petites coses es converteixen en grans tresors. Em pregunta per la feina, per determinades amigues que coneix i per la vida en general. Fulleja un llibre d’endevinalles i queda parada de les tapes d’aquest. “Mare meva, quins llibres tan bons que teniu”, em diu amb nostàlgia recordant la seva infantesa on aquests llibres no eren ni imaginables.

Li observo les mans arrugades i el cabell cada dia més blanc. L’admiro. Sempre l’he admirat. Una dona valenta, que ha lluitat per la vida i pels que n’han format part i que amb 93 anys té el cap clar i recorda cada instant del seu viatge vital.

Assegudes al jardí observem el camp del davant ple de bales de palla. Sempre m’han fascinat. Tan rodones i perfectes i tan ben posades. “Les feien ahir al vespre”, em diu mirant-les i em fa recordar les llargues estones que dedica mirant per la finestra i observant el dia a dia dels pagesos del poble.

Jamie Cullum: l'encís de la veu al piano

Jamie Cullum és d'aquells artistes que a tot hora ve de gust escoltar-lo. No m'agrada elogiar artistes perquè ni donar una imatge de fan pesada. De fet no em decanto per cap estil musical concret ni em veureu mai acampant al Sant Jordi amb la cara pintada. Això ja no em toca ni m'ha tocat mai.
Però Jamie Cullum arriba, et toca l'ànima i aconsegueix amb cançons lentes no provocar-te la nostàlgia pesada i trista que provoquen aquest tipus de cançons.
Pels que no coneixeu aquest "artistàs", aquí el teniu. Gaudiu-lo i deixeu-vos endur per la seva música!

vídeo Jaime Cullum

M’agrada provocar, excitar, provocar rialles, tristesa, felicitat i odi

Fa uns anys, els divendres, a part de ser divendres, em regalaven uns segons de plaer. Quan trobava El 9 Nou a la taula de la cuina el primer que feia era girar-lo, mirar la contraportada i llegir la columna del mestre Montagut. Hi ha gent que simplement escriu i hi ha persones que escriuen amb alguna finalitat. El Santi Montagut, escriptor granollerí de tota la vida, no et deixa indiferent. Sovint començava a llegir i reia pel simple fet que ironitza les quotidianitats i no té péls a la llengua i a mi això, m'encanta.

Actualment col·labora a la revista del Vallès i al diari digital naciodigital. Sense més presentacions, us convido a llegir la entrevista que li he fet. Gaudiu-la! 

Un llibre: El Quixot, sonets de Shakespeare, el quadern gris o les hores de Pla, les memòries de Sagarra...

Un escriptor/poeta: Pla i Machado

Una cançó: Ne me quitte pas 

El proper projecte: Escriure contes

Un ritual: Fer un petó a la meva filla quan la veig

M’agradaria viure a…Donostia, Cadaqués, Ciutadella, Roma.

La meva feina… a vegades penso que tot es podria fer molt més fàcil, més senzill, sovint la burocràcia és buscar problemes a les solucions

Granollers amb dues paraules: Ciutat intermitent

La gent del Vallès és… gent que no valora prou la seva terra. Cal dir a crits i de tant en tant: "Sóc del Vallès, collons!"

La Fira de l’Ascensió la trobo…decadent però d’una decadència gens atractiva.

I la Festa Major de Granollers em transmet…les ganes que tenim de passar-ho bé. La la la. Ha ha ha. Glu glu glu. Visca els blaus, visca els blancs. És una festa ben pensada, ben trobada, ben parida...però tampoc cal exagerar.

Una frase: 

“Els quatre punts cardinals són tres: Nord i Sud”. Reflecteix bastant bé el meu caràcter despenjat, despistat, fora de formalismes, escèptic i un pèl (més d’un) surrealista...

A quina edat tornaries?  Als 19 anys o potser aniria als 53.

Un cap de setmana perfecte seria.... per exemple un mes de juny en una casa rural a prop del mar amb trenta persones triades per mi i un cop fossin totes dins la casa i felices...agafar-ne una i (pum!) fugir.

Com afrontes la situació actual?  Amb el convenciment de què estem vivint un moment històric (crisi i alliberament nacional) important i que se’n parlarà durant anys i anys.

La societat va faltada d'…ajuts que ens obrin els ulls i ens facin veure nous camins per a ser feliços

Un petit plaer: Escoltar una cançó d’aquelles de pell de gallina dins una banyera plena d’escuma i amb llum d’espelmes.

Un color:  Blau anyil

Un gust: El de l’orxata un 11 d’agost al centre de Granollers. el de la xocolata negra. el del bon cafè.

Dolç o salat:  Dolç-prohibit.

Quan fa bon temps m’agrada…estirar-me panxa amunt, a la nit, i mirar el cel. 

Escriptor sincer de paraules directes i punyents. Com et definiries a tu mateix?Jo no sóc ni carn ni peix sinó tot el contrari. Jo encara no sé qui sóc però, saps? No sé qui sóc però em caic bé i em considero un dels meus millors amics. Això és importantíssim, fonamental. Has d’estar bé amb tu mateix i tenir paciència. Sempre he viscut molt bé i tot és gràcies no a béns materials sinó al fet que tinc prou clares una sèrie de coses importantíssimes per anar tirant. I perdona si m’estic posant una mica llibre d’autoajuda o de creixement personal que tan poc m’agraden.

Però, com dirien els avis, les garrofes te les guanyes fent d’oficial de notaria. Com compagines les dues feines? Mai faré bé com voldria cap de les dues mentre hi hagi l’altra.

Què t’aporta cada una ? Una m’aporta diners, una visió real de la vida, la possibilitat d’ajudar en algú (costa), conèixer moltes injustícies d’aquest sistema, observar que encara hi ha classes socials molt diferenciades, parlar amb tot tipus de gent, adonar-me que som uns artistes en complicar una cosa tan senzilla com és la vida...L’altra, mentre cobri poc pel què escric, em fa volar. I aquest és un dels meus objectius a la vida (piu piu piu). 

Quin és el millor moment del dia per escriure? Les 11 hores i 47 minuts. 

Com és un dia del Santi Montagud? Dutxa, treballar, dinar, treballar, passejar, sopar, llegir o escriure, dormir, somniar.

Com t’agradaria que fos? Dutxa, passejar, riure, llegir, dinar, xerrar, passejar, sopar, llegir, escriure, pessigolles maques amb algú molt concret i somniar despert i somniar adormit.

Quines reaccions t’agrada aconseguir dels teus lectors? M’agrada provocar, excitar, provocar rialles, provocar tristesa, provocar felicitat i odi. M’agrada pessigar perquè reaccionin. El pitjor per a una persona que crea és no provocar res. La indiferència és terrible.

Esgarrapades és un recull d’articles a la premsa que t’han publicat. La situació actual podríem dir que ens ha fet tornat més esquerps i per tant “esgarrapem” més? Esgarrapem i encara hem de fer-ho més. Hem d’esgarrapar furiosos o enamorats, cal treure les ungles i esgarrapar l’esquena de la parella, dels amics o la jugular dels cretins els papanates que ens envolten. 

La poesia és un gènere que el públic encara no s’ha fet seu. Per què? Consideres que en tenen la “culpa” Espriu o Pla? La poesia pot estar de moda però en general no agrada. O, millor dit, no és que no agradi és que hi ha altres prioritats. Hi ha el Gran Hermano y su puta madre, el Barça, el banyador d’en Falete, els cotxes i les cases de luxe, Caixabank, els diaris esportius, les revistes del cor. El públic mai es farà seva la poesia, la bona poesia. Naturalment que sempre hi haurà rap vomitiu o cançons d’en Perales o de l’Iglesias que agradaran molt. Sempre hi haurà un fil-poètic de la sensibleria estàndard.

Què hi falta al Vallès? El mar, sense cap mena de dubte, ens falta el mar.

Si et toqués la loteria, la teva vida canviaria? I tant que sí. Ja saps allò de què els diners no donen la felicitat...hi ha un frase que sempre m’ha fet gràcia que diu:  "Hi ha coses molt més importants que els diners però, són tan cares....". 

El petit, gran Nuk

Boleta peluda amb un morro sempre mullat. Mirada penetrant a l’espera d’alguna moixana, un tros de galeta o ganes de jugar. Però ja no hi ets….

Quan arribi a Marata hi faltarà algú. Quan arribi la Ivet cridarà “Nuuuuu” i no sortiràs d’enlloc. El papa no et vindrà a tancar a la nit ni l’esperaràs impacient per rebre la teva galeta.  A qui faré tornar boig ara, tot incitan-te a córrer pel jardí com un boig? Qui em vindrà a llepar el nas mentre estigui estirada a l’herba?

Recordo el dia que et vam venir a buscar amb la mama. Hi eres tu i el teu germà. Jo vaig voler que fossis tu. “Massa pelut”, va dir la mare. “Que no, que aquest és més espavilat, ja veuràs”, vaig contestar-li. I no m’equivocava…

Nuk, has tingut una mort injusta i molt dolorosa. Sento molta pena i sobretot ràbia i impotència. Siguis on siguis descansa en pau i recorda que no t’oblidarem. 

Enyorances

Després de tants dies de pluja i de llibres començats, la Marta no va pensar ni en segon en calçar-se les bambes i sortir al carrer. El sol brillava amb més intensitat que mai i es reflectia al carrer moll. Abans, quan vivia al camp, la pluja guanyava més protagonisme encara que fes hores que hagués plogut. Els camins s’omplien de fang i l’olor de terra mullada es barrejava amb la humitat de les fulles de roure i pi que hi havia al bosc on cada tarda hi  anava a passejar.

Ara però, la Marta només veia asfalt i els ocells només feien veure que cantaven. No eren ocells de veritat els que vivien a la ciutat envoltats de gasos i fums bruts.

Va sortir de casa seva i es va dirigir al forn del poble. Un forn on encara hi feien el pa de veritat i no venien barres congelades de segons cruixents. Quan hi va arribar va comprar un pa de quilo. “Sense tallar siusplau”, va dir a la fornera. Quan va arribar a casa, va tallar-ho amb el ganivet de serra que li havia regalat la seva àvia i va sucar-lo amb tomàquet. Després hi va afegir un bon raig d’oli i de la nevera en va sortir un pernil salat tendre, molt tendre. Només veure’l se li desfeia dins la boca.

La Marta n’enyorava moltes de coses d’abans. Sobretot, el pa de veritat i l’olor de terra mullada. 

Carles Porta: pura sinceritat

Avui us recomano que llegiu l'entrevista a aquest gran periodista: Carles Porta. Vaig tenir l'honor de coneixe'l quan estudiava periodisme ja que ens va venir a veure per comentar el seu primer llibre Tor. La seva sinceritat i claredat en dir les coses tal com ragen em va encantar. No calen ornaments ni poesia per fer grans obres. El Carles ho demostra amb llibres on la investigació acurada i els detalls relaten vides amagades de personatges fins aleshores desconeguts. A partir d'aleshores l'he anat seguint i llegint fins a dia d'avui on gràcies a les xarxes socials l'he pogut localitzar i molestar una mica amb preguntes i curiositats sobre la seva vida personal i professional.

Un llibre: Només un? Ara "Victus", de l'Albert Sánchez Piñol, però també "A sang freda" del Capote, "El món d'ahir" d'Zweig, "La lladre de llibres" d'en Suzak...  
Una cançó: Només una? Jim, de la Bonet; "Què volen aquesta gent" del Llach, "La tieta" del Serrat... Un moment del dia: La migdiada, per fer-la. I el matí per engegar de nou. I la nit per...tot.  
El proper projecte: De llibre, no ho sé, un de riure potser. De cinema: Segon origen, l'adaptació de Mecanoscrit; de televisió, un concurs per viatjar.  
Un ritual: Començar el dia fent esport, cinc minutets de migdiada per trencar el son, llegir una estona abans de dormir.
Una frase: "No caminis mai pel camí traçat, només condueix on han anat els altres" (diuen que és de Graham Bell) o "Per què cometre els errors antics si hi ha una infinitat d'errors nous per cometre" (Diuen que és de Bertran Russell)  
A quina edat tornaries? Sempre he pensat que tinc 25 anys.
Un cap de setmana perfecte seria.... amb bona companyia, bon paisatge (el mar), bon clima, bon menjar i suar de plaer.
Què has aprés de la gent a través del teu ofici? Què t'han ensenyat? He aprés, entre moltes coses, que la gent que té més coses a dir és la que menys ganes té de sortir a la tele o als mitjans en general. I m'han ensenyat a callar i observar.
Com afrontes la situació actual? Amb una contradicció molt gran, amb tristesa pel pessimisme estúpid que ens envolta i lluitant perquè no m'atrapi també a mi i amb ràbia perquè estem adormits, sotmesos, acovardits i entregats a l'economia (hipoteca, cotxe, roba de moda...).
La societat va faltada de.... revolucionaris dels d'abans, que no teníen por de morir per canviar el món. Què et transmet un nen/a petit/a? Il•lusió I una persona gran? Reflexió.
Un petit plaer: Un bon vi.
Un color: Blau, més aviat cel.
Un gust: àcid
Dolç o salat: "Depèn" però si he d'escollir, salat, la dolçor ja la poso jo.
Quan plou m'agrada.... menjar cargols!  

1. Per què periodisme? Perquè em van dir que la carrera era fàcil i es follava molt. Quan comença la teva trajectòria professional? La meva carrera professional va començar el març de 1984 fent de "machaca" els caps de setmana al diari Segre de Lleida.

2. Durant la teva trajectòria professional, has tocat diverses tecles: la televisió, la premsa i el periodisme d’investigació plasmat a través dels llibres Tor i Fago. Què t’ha aportat cada un dels camps i amb quin et quedaries? Jopeta, aquesta resposta necessita un llibre. Tot m'ha aportat, tot m'ha ajudar a construir-me. La premsa local va ser una gran escola (la millor i més difícil) la televisió em va ensenyar el valor de les imatges i a sintetitzar, a utilitzar les paraules precises per fer descripcions; els llibres són passió, intensitat, honestedat, paciència, com la vida. Ara em quedaria amb els llibres, són un compendi de tot i, sobretot, una lluita amb tu mateix per aconseguir que qui t'acompanyi en el viatge de la lectura, faci un viatge que no el deixi indiferent. Premsa i televisió són mitjans molt efímers mentre que un llibre és durador i creix.

3. La història de Tor va ser el ganxo per escriure una altra novel•la d’un cas conflictiu, en aquest cas del cas de Fago? El ganxo, no, potser el punt de partida. A Tor em va atrapar l'odi que es concentra en un poble petit; a Fago em va atrapar l'amor d'una germana cap al seu germà, a qui tothom veia com un assassí.

4. Quins sentiments (por, incomprensió, emoció, etc.) has viscut a l’ escriure sobre el cas de Tor i de Fago i conèixer persones com en Palanca o a la família Mainar? Necessitaria moltes pàgines per descriure tot el que he sentit i sento. Si busco coses en comú he sentit admiració per les seves lluites, ràbia per la incomprensió que els envolta, tendresa per les seves llàgrimes, impotència per com els ha tractat el sistema (que som tots) i por perquè no m'agradaria "ser ells".

5. Et sents més còmode escrivint un llibre com ara “Tor” o prefereixes la línia humorística de “El club dels perfectes”? Tot té el seu moment. Si no et sents còmode no pots fer un llibre com els que he fet. Hi he dedicat molts anys, molta vida. De totes maneres, m'ha incomodat més "despullar-me" en tots els sentits en el cas d' El club dels perfectes que no pas escriure Tor o Fago.

6. Què t'aporta la teva feina a nivell personal? La meva feina és la meva passió. Sóc inmensament feliç fent el què faig, sobretot capurant històries i escribint-les. La meva feina ha sigut i és una deliciosa (i dura) universitat de la vida.

7. Com és el dia a dia del Carles Porta? Senzill. Variat. Intens. No tinc dos dies iguals. Quan escric m'aixeco aviat, 7.30h, esmorzo, faig esport (una horeta) i miro d'escriure fins que em desconcentra la gana. Després, una migdiada de cinc o deu minuts i, tornem-hi fins que arriben els fills i els ajudo a fer deures. Al vespre, sopar en família i, si el cervell aguanta, escric fins la 1 o les 2. És un ritme intens per no perdre concentració.

8. Com treballes (amb música, ràdio, sense sorolls, etc)? Prefereixo treballar sense sorolls, tot i que viure en una ciutat, ni que sigui Lleida, implica conviure amb sorolls. Però m'agrada el silenci per concentrar-me totalment en els sorolls de la història que estic escribint.

9. El millor moment del dia per escriure és… per a mi la tarda-vespre i la nit, quan la resta d'humanitat sembla que es vagi desconnectant a poc a poc.

10. Defineix-me la teva feina en una paraula. La primera que em ve al cap és "plaer".

11. Què recomanaries a un futur estudiant de periodisme? Passió i honestedat. Tal i com va el món, especialment el de les xarxes, serà molt necessari tenir credibilitat. De bajanades i mentides en diu molta gent i sovint, en canvi, la veritat, la certesa, costa cada dia més de trobar.

Et canvio un "complicat" per un "fàcil". Acceptes?

Sovint, massa sovint, ens compliquem l'existència i la dels nostres. Costa més fer una abraçada que fer un retret? És més difícil portar l'orgull carregat a l'esquena que mostrar interés per la persona? Per què no ens facilitem el dia a dia i fem que la rutina tingui un gust més dolç? Són petits detalls només. No fa falta comprar un ram, ni regalar un viatge a la part més exòtica del planeta. Els petits detalls donen un sentit a la totalitat i a la suma de les nostres relacions. Un petó al moment precís, una abraçada inesperada, un post it a la nevera, un cafè, una pel·lícula al sofà de casa; un gràcies. És tan complicat realment?

Rutines excel•lents

Les ganes d’Amics de les Arts van omplir cada una de les butaques del Teatre Auditori de Granollers el divendres passat. Després un any treballant en el seu tercer treball, Espècies per catalogar, el grup trobava a faltar el caliu del públic i sense cap presentació va iniciar l’espectacle amb el tema Carnaval , acompanyats de la Bed & Banda. Amb un públic molt variat i eufòric, els 4 protagonistes de la nit: Joan Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué i Dani Alegret van conquerir tot el pati de butaques amb temes d’aquest tercer treball on les cançons dels primers discos tampoc hi van faltar.
Entre cançó i cançó, les anècdotes vitals de cada un d’ells amenitzaven un concert únic i diferent on el públic va anar aixecant-se amb el tema Jean Luc sense parar d’aplaudir. El tema estrella del grup L’home que treballa fent de gos va ser dels més cantats entre els assistents i combinat amb el joc de llums i un fons que anava canviant de colors donava com a resultat un gran caliu.
Amb aquest darrer treball, els 4 joves han fet un canvi de registre apostant per cançons amb un rerefons molt filosòfic on semblava que expliquessin bocins de les seves vides vestits de poesia.
Un dels moments més còmics de la nit va ser quan el grup va dir que al llarg de la setmana havien patit perquè a la fila 20 hi havia una butaca que quedava buida i van fer aixecar l’home mentre l’il•luminaven amb un focus. Les rialles van omplir el teatre una vegada més i temes com L’arquitecte, Armengol o Monsieur Costeau van tancar un concert on semblava que les barreres entre artistes i públic s’evadissin des del primer instant.
Una vegada més els Amics de les Arts van demostrar que tot i estar un any desapareguts del panorama musical, tal com deia el darrer tema del concert ”tornar sempre és la millor part de l’aventura”.

Un bon correu; un bon dia!

Ahir vaig anar a la Biblioteca per buscar un llibre que tenia encarregat. Com acostumo a fer sempre que hi vaig, vaig passejar entre els passadissos a veure si algun llibre em cridava l'atenció i vaig agafar-ne un que hi havia a la taula i portava de títol “La gran O”, de Santi Baró. El llibre, però,el vaig agafar per la meva mare confiant que li podria agradar.
Durant la tarda i ja instal•lada a la vora de la llar de foc, vaig decidir llegir la primera pàgina i... no vaig poder parar de llegir fins que me’l vaig acabar!
Quin plaer el d’agafar un llibre i no poder-lo deixar perquè l’intriga i les ganes de saber com acaba fan que la resta de coses que giren al teu voltant es paralitzin.
Avui quan m’he llevat, al veure de nou el llibre sobre la taula he pensat que no em podia quedar així de tranquil•la. Quan algú ens fa passar una bona estona considero que s’ha de dir ja que a nosaltres també ens agrada rebre felicitacions per accions que hem fet.
He decidit buscar l’autor pel facebook. L’he trobat i li he enviat un correu amb la mínima esperança que tard o d’hora me’l contestaria. Abans d’una hora he rebut la seva contesta i us asseguro que la il•lusió que m’ha fet no té preu.

- Bon dia Santi,
em dic Clara i sóc una jove periodista i des d’ ahir, lectora teva. Ahir a la tarda vaig anar a buscar llibres per la meva mare i vaig agafar "La gran 0".
Tot i haver-lo agafat per ella, i sense ganes de seguir fent exercicis d'anglès, em vaig disposar a llegir-ne la primera pàgina. La primera pàgina em va portar a la segona, a la tercera i a la 143!!! No vaig poder deixar el llibre fins que el vaig acabar.
Feia molt temps que no m'enganxava tant i tant un llibre. Et volia donar les gràcies per haver-me retornat les ganes "enganxadisses" de no deixar un llibre fins que no l'acabes la mateixa tarda.

Felicitats pel llibre un cop més i gràcies per fer-lo tan llaminer!

Moltes gràcies!!!!

Clara

- Hola Clara,
El teu missatge ha estat el millor que m'ha passat avui, bé i durant la setmana, bé, no sé ben bé des de quan... Moltes gràcies!!! M'encantaria poder publicar el teu missatge al meu mur, si em dónes permís ho faré.

Repeteixo,
Gràcies per les teves paraules!

Santi

Si podeu, llegiu el llibre!

Molts granets de sorra

Un poble pot ser petit o gran però no va en funció de l’extensió ni del nombre d’habitants sinó del caliu que hi crea la gent que hi viu. Quan conec a gent el primer que em pregunten és d’on sóc, la meva resposta és de Marata i la resposta d’ells és una cara d’interrogant com volent dir Marata existeix al mapa mundi? o sinó riures seguit d’un: Ahhhh, allà on hi ha 4 cases no?
Marata no són els camps de conreu, ni el bestiar, ni les cases que hi ha. Marata són les persones que cuiden aquests camps i crien el bestiar, Marata és tota la gent que hi viu però sobretot són totes aquelles persones que estan orgulloses de viure-hi i participen en la vida social i cultural del poble. I no només això, Marata també és el públic que any rere any ve a veure els Pastorets, riu per desena o dotzena vegada de les sortides del Rovelló, espera amb candeletes poder venir a la plaça de Marata per Festa Major i ens ajuda omplir el Casal en cada una de les obres de teatre que fem cada estiu.


A Marata no arribem als 200 habitants però us asseguro que el caliu que hi ha entre les persones que hi viuen i l’estima que es va enfortint any rere any ens fa ser grans, molt grans. Confiança, recolzament col•lectiu, saber que pots comptar amb cada un d’ells i sobretot sentir que és el teu lloc no té preu.
Sí, sóc del poble de les 4 cases i saps què? Que per molts anys!

Converses amb vies de rerefons

Com a usuària freqüent dels transports públics i com a persona curiosa m’agrada mirar cada una de les persones que seuen al meu voltant durant el trajecte. Universitaris, empresaris, jubilats, nens, immigrants, músics que es donen a conèixer de vagó en vagó i gent necessitada que busca un recolzament econòmic mitjançant paperets que deixen a cada passatger.
Mirades, cares de son i altres inexpressives, silencis i també molt xivarri. Fa temps que fent volar la imaginació i quan els llibres i l’Ipod no són prou atraients pels moments de distracció, prefereixo fixar-ne en els rostres de tots ells, i el més curiós, em sobta com la majoria d’ells no tenen cap mena de pudor a l’hora d’explicar les seva vida privada (ja sigui a través del mòbil o amb una persona acompanyada) sense tenir en compte que els altres passatgers del vagó són testimonis de tot allò que estan explicant.


Em sobta aquesta manera de “despullar-se” amb tanta facilitat dins d’un espai públic. Em crida molt l’atenció el to de veu elevat que fan servir alguns d’ells i encara més els temes dels quals parlen: separacions, malestar amb la parella o temes que considero que no s’haurien de tractar per telèfon i encara menys al tren.
Més d’un cop, aprofitant que el boli i un tros de paper no falten mai a la meva bossa, he decidit crear històries a partir de persones que m’han cridat l’atenció, ja fos per les converses que mantenien o pel que em transmetien alguns dels seus rostres. Barrejant ficció i realitat, moltes vegades els trajectes interminables de tren m’han resultat molt curts.

Canvis vitals

Hi ha moments a la vida que has de prendre una decisió. Demanes consell per sentir-te recolzada per aquella gent que forma part de la teva vida i busques la resposta que el teu cap té i el teu cor vol sentir.
Molts cops però, les opinions no són les que voldries sentir i aleshores la decisió final resulta més tèrbola i complicada.
Quan aquestes fases s’han superat arriba el teu moment: la decisió final. Només la pots prendre tu, només tu saps com t’has sentit al llarg d’aquests mesos i només tu saps com t’han fet sentir.



Quan t’adones que només penses en això, que tens por d’obrir la porta cada matí, quan no saps les reaccions que tindrà aquella persona i el més important, quan el teu caràcter comença a canviar i la gent et diu que no ets la que eres, aleshores et planteges un punt i final a aquell malson.
Aquesta setmana he aprés que la gent que realment t’estima et fa costat en tot, he aprés a somriure als petits actes i moments del dia a dia, he comprovat que sense els amics i família que tinc la decisió hauria sigut més difícil, però sobretot he après una cosa molt important: estimar-me a mi mateixa.

Gràcies a tots per fer-me obrir els ulls i fer-me sentir tan especial.
He tornat!

Pegados

Eren les 6 d'un dissabte a la tarda qualsevol i ens disposàvem a veure un musical al Club Capitol, concretament una comèdia musical que es titula "Pegados". Amb unes expectatives no massa altes, ens vam escarxofar a la butaca del teatre amb ganes de passar, si més no, una estona de desconnexió entre notes, llençols d'hospital i 4 actors desconeguts per a nosaltres.
Comença l'espectacle: una infermera amb molt de caràcter va fer despertar les primeres rialles entre el públic. Seguidament un doctor, encarregat de tocar el piano al llarg de l'obra i capficat buscant el Wally, semblava un espectador més ja que el seu posat despreocupat el feia passar desaparcebut, tret de quan començava a tocar.
I la cirereta del pastís: els dos actors protagonistes, dos joves que es coneixen a una discoteca i fruit del desig sexual es queden enganxats. Serà llavors quan toparan amb l'inferemera desagradable però amb punts boníssims dalt l'escenari i amb el metge que no arriba mai per poder-los "desenganxar".


Picabaralles, moments tendres, cançons poc pròpies d'un musical on tot sembla perfecte (en aquest semblava que l'improvització i les ficades de pota buscades amb gràcia en fossin l'element clau), records del passat i tot això explicat de la manera més còmica i alhora surrealista com la mateixa situació en que es troben els dos joves protagonistes.
90 minuts d'aquell riure on acabes plorant van fer d'una tarda de dissabte que semblava classificar-se com a "qualsevol" a convertir-se en una GRAN tarda.
Qui ha dit que els musicals hagin de ser grans escenaris i amb un muntatge extraodinari? A Pegados les regles es trenquen i es demostra que amb 4 elements es poden aconseguir uns resultats brillants.
Molt recomanable!!!!!

Happiness

La felicitat... Quina paraula tan rica i pobra a la vegada. Vivim buscant la felicitat, aquella plenitud de sentir-te bé amb tot el que fas, aquella seguretat de saber que tens gent que t’estima pel que fas i pel que ets, aquella energia i optimisme desbordant que sorgeix de trobades inesperades, de petits detalls i d’actes altruistes.

La felicitat no és efímera encara que a vegades pensem que sí. Perquè aparegui hi ha d’haver un equilibri dins nostre i hem d’intentar esborrar les ombres que ens impedeixen que la felicitat sigui completa.

Els mitjans de comunicació ens inflen diàriament d’anuncis de belleses perfectes, indrets paradisíacs i de productes que t’ajudaran a ser la persona més meravellosa del món. Els llibres d’auto ajuda pretenen ser l’antítesi d’aquests anuncis i busquen la part moral i ètica de la personalitat d’una persona. Ens fan veure que els objectes materials no fan la felicitat i els diners tampoc.

La felicitat està en un mateix i considero que el camí per aconseguir-la depèn de cada persona i del caràcter de cada una d’elles. Una colònia s’acaba, un vestit s’acaba desgastant i un cotxe que ara sembla una relíquia d’aquí 4 anys ja serà un trasto vell. Felicitats d’instants no poden fer completa a una persona per molt que pensem que si.


Bones festes! Sigueu feliços!

Innocència amb ulls de nena

Eren quarts de 3 d’una matinada de febrer. La festa ens abordava a cada pas: llums, presses, carrers plens de gent i discoteques a cada costat de carrer. No estàvem a Barcelona, ni a Madrid, ni a Nova York. Érem a Cancún, concretament al Coco Bongo, la discoteca per estrella de Mèxic on els espectacles que et deixen amb la boca oberta s’acumulaven. Tot era perfecte. La gent ballava com si s’hagués d’acabar el món i bevia sense parar com si l’alcohol fos el refugi dels seus problemes. A fora però, la realitat era molt diferent.
Vaig sortir acompanyada de les companyes de classe. Volíem que ens toqués l’aire i a dins feia molta calor. Vam sortir de la discoteca, vam baixar unes escales mecàniques i contentes de la festa i pel viatge de final de carrera en general, ens vam trobar una nena de 5 anys: la Yandare.

La Yandare portava el cabell llarg lligat amb una cua. Un cabell negre com el futur que l’esperava. Anava bastant bruta i la seva companyia nocturna eren un manyoc de pulseretes que intentava vendre als alcohòlics que estaven a la plaça del davant. Portava un jersei groc i tenia una mirada inquietant.Va venir cap a nosaltres. La primera reacció va ser ignorar-la. Després vam pensar: com podem ser tan cruels? Vam tornar cap a ella. Totes li vam comprar una pulsera i ens vam fer fotos amb ella.
Deia que de seguida anava a dormir (ahorita voy) i que la seva mare estava per allà... Em vaig enamorar de la seva innocència i em va impressionar la seva valentia. Una nena de 5 anys d’aquí la poses a vendre pulseres a la sortida d’una discoteca i la mates. Ella no tenia cap por, per sort o per desgràcia estava ben tranquil•la.
Minuts més tard vam entrar un altre cop dins la discoteca. Jo no em podia treure la nena del cap. Com podia ser que estigués sola una nena a aquelles hores de la matinada? Com es podia permetre, a sobre, que la deixessin vendre pulseres als 4 borratxos que hi havia per allà?
Al cap d’una hora, quan la festa ja acabava per nosaltres, vam marxar cap a l’autocar. La Yandare encara hi era...

Ciutat de la boira...

Fins fa 4 anys no et visitava massa per no dir gairebé mai. Però a partir de l’octubre del 2006 et vas convertir en la meva segona llar. Cada dia et veia. De bon matí, quan començava a trencar el dia, el sol semblava que encara no volgués sortir. La boira era el teu decorat predilecte i costava encara més treure’s la son de les orelles per afrontar amb energia un nou dia.
L’hivern semblava que arribés abans a la capital osonenca perquè només sortir del tren, a principis de novembre, els ossos es glaçaven. Quin fred! A mesura que avançava el curs el fred hivernal era cada cop més pronunciat. La primavera trigava a arribar i fins a mitjans de maig els tirants no podien sortir de l’armari.
Al llarg de 4 anys m’has ensenyat a conviure amb nova gent, a descobrir altres tipus de festes, a conèixer gent encantadora i a saber ignorar la gent que no es mereix res. He conegut el teu Mercat Medieval, el Mercat de Música Viva, els teus locals, bars, botigues i parcs. M’has fet venir molts mals de panxa, sobretot en l’època d’exàmens però també has sigut testimoni de moltes alegries, bons moments, dies per recordar i nits màgiques.
M’has presentat professors on m’hi hauria tret el barret i altres que no són dignes d’impartir classes a una universitat. Però sobretot m’has ensenyat el que portava anys perseguint: ser periodista!
Dilluns vaig tornar a visitar-te. Aquest cop però sense apunts, carpeta ni estoig. Al baixar del tren em vaig trobar l’Anna. Anava cap a Barcelona per instal•lar-s’hi. Em va fer pensar que d’aquí 4 dies comença una nova etapa per a mi també i Barcelona també en serà la destinació.
Després quan anava cap al Fet, el bar dels cafès interminables i les llargues xerrades, pensava en tots aquests 4 anys. 4 anys! Mare meva, com pot ser que hagin passat tan i tan ràpid?


Al Fet m’hi trobo a la Iris, companya de batalla. Masses moments per descriure’ls. Me’ls guardaré. Després va venir en Jordi, un altre company de batalla que sempre em sap treure un somriure i veure la part menys “comercial” i més freelance del periodisme. Bon viatge cubà!
Més tard, fent una passejada pels carrers de la ciutat em trobo la Marta Ferreres. Contenta perquè ja havia entregat el projecte em rep amb un emotiu somriure i un què tal l’estiu? La Marta i jo hem aprés una lliçó juntes: les aparences enganyen. Ella segur que sap per on vaig. Espero que ens seguim veient barcelonina.
I em deixo a un munt de gent, molta. No posaré tots els noms ni moments ni peculiaritats de cadascú. No vull que sigui un final perquè per mi és un nou inici. Em fa molta pena deixar-te ciutat de la boira perquè aquests 4 anys de la meva vida han sigut plens i viscuts al 100 per 100.
Gràcies i fins la propera!

Taques de nostàlgia

Pels petits. Pels grans. Pels nostàlgics, roquers, amics, enemics, els d’aquí, els de més enllà. T’apoderes dels nostres sentiments, de les nostres emocions, vivències i moments importants de la nostra vida. Sempre hi ets. Vagis on vagis, estiguis on estiguis. Sempre et podem escoltar, recordar, evocar a algun moment de la nostra vida.
Has evolucionat, has criat molts fills o estils, has fet que cada persona trobi el seu i s'hi senti identificada i el més important, has fet que tota la humanitat t'estimi i t'aprecï.
Escoltant-te ens fas emocionar, riure i plorar. També ens fas ballar i saps fer-nos viatjar per móns inimaginables on tot és possible, si més no diferent al nostre món. A través de taques en un pentagrama construeixes móns amb significat. Móns que cadascú es fa seus i es transformen en cançons.
Una cançó per cada moment. Una cançó per a cada persona. Gràcies música!

Petites dosis de primavera

Quarts de quatre d’un diumenge ensopit. Sembla ser que els núvols s’estan apoderant del cel i no volen deixar sortir el sol.
Miro per la finestra i tot i el color grisós del cel fa olor a primavera. L’alegria primaveral va arribant però costa que s’instal•li a les cases, carrers i rostres de la gent. Aquest any la primavera s’està fent esperar però encara que es faci la distreta arriba en petites dosis de calor, roselles i prats verds.
Tornem a ser a l’època on tothom sembla que vol fer esport per lluir una figura mínimament acceptable i vistosa de cara l’estiu. Les terrasses dels bars s’omplen i el dia es fa llarg. La gent sembla que no tingui tanta pressa i tingui temps de prendre la cerveseta ben fresca a sota de casa mentre l’airet estiuenc aireja les idees i cabells.
La gent somriu més o m’ho sembla a mi? Si diuen que la primavera la sang altera espero que sigui veritat perquè necessitem dosis de vitalitat i energia per afrontar la rutina feixuga que arrosseguem dia rere dia.
A vegades ens oblidem dels petits detalls de la vida i del que la mateixa natura ens ofereix.....

11-M: rigor periodístic?

Cada dia rebem tot tipus d’informacions. A través de tots costats ens arriben notícies de tota mena de fets i aquestes notícies provenen d’uns mitjans de comunicació on hi treballen tot tipus de periodistes.
Cada individu es fidelitza amb un mitjà en concret, ja sigui per ideologia o per la credibilitat que li transmet el propi mitjà. La persona creu que els periodistes què hi treballen no s’equivoquen mai i confia que tot allò que li transmeten, a través de les diferents notícies, és veraç i està contrastat amb diferents fonts d’informació. Molts cops, però, a causa del ritme frenètic amb què treballen els periodistes dia rere dia, és molt complicat accedir a totes les fonts implicades al fet o aprofundir en la notícia. És aquí quan poden sorgir els problemes pel que fa a la veracitat de la informació.
Entre el dijous 11 i el dilluns 15 de març de 2004 es va produir un encadenament i coincidència de fets, esdeveniments, notícies i capgiraments polítics a una velocitat i en una intensitat fins llavors mai registrada, ni tan sols durant els dies immediats als grans atemptats ocorreguts als Estats Units d’Amèrica la data de l’11 de setembre de 2001. La dotzena de bombes que els terroristes van fer explotar en quatre trens de rodalies que feien el trajecte entre Guadalajara i l’estació madrilenya d’Atocha van generar, a més de quasi dues-centes víctimes mortals, centenars de ferits i enormes repercussions polítiques, un col•lapse extraordinari de les convencions temporals del periodisme i van posar en evidència greus derives, contradiccions i equívocs de la relació habitual entre la categoria d’esdeveniment i la de notícia.
El grup Al Qaeda va ser el culpable de la matança terrorista més gran d’Europa, però, al principi, el Govern (PP) afirmava que es tractava d’ETA.
Els diaris van omplir les seves portades del dia 12 de març, amb fotografies impactants de les víctimes i de l’estat dels trens després de l’atemptat. Les imatges anaven acompanyades d’explicacions i de declaracions que afirmaven que ETA era la causant d’aquella catàstrofe.
Els diaris ABC, la Razón i el Mundo creien que ETA era la principal culpable d’aquest atemptat. En canvi, el Periódico, la Vanguardia i el País consideraven que Al Qaeda era el causant del desastre.
La ràdio i la televisió no donaven l’abast a l’hora de cobrir l’esdeveniment i tots els mitjans omplien la seva programació amb el tema central de l’11-M. Dos dies més tard, el dia 13, es va produir un empat tècnic entre l’espai dedicat a atribuir l’auditoria de l’atemptat a ETA i el dedicat a l’auditoria d’Al Qaeda. Finalment, el dia 14 es va imposar de forma clara a l’opinió pública que Al Qaeda n’era el culpable.
Van haver de passar 3 dies perquè sortís a la llum la veritable informació. El Govern, en aquell moment presidit per José María Aznar, estava interessat en culpar a ETA de l’atemptat ja que quedaven 3 dies per les eleccions generals i volia posar la por al cos a tota la societat espanyola per tal d’assegurar el vot al seu successor, Mariano Rajoy.
Però la jugada no li va sortir com ell esperava. Les eleccions van donar la victòria al PSOE, concretament a José Luis Rodríguez Zapatero i la població espanyola va quedar impressionada de veure fins a quin punt els polítics poden manipular o intentar manipular informacions tant importants per interessos propis.
Un gran error de molts periodistes va ser no contrastar la informació i fiar-se de les afirmacions provinents del Partit Popular. El temps es tirava a sobre, els nervis i la tensió estaven a flor de pell i s’havia d’informar a la població espanyola d’aquell fet tan catastròfic.
El Codi Deontològic de la professió periodística es passava per alt i alguns dels criteris dels quals consta, no es van complir. Un exemple seria el cas del criteri número 2 on diu que només es poden difondre informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises. Els mitjans van difondre tot tipus d’informacions poc fonamentades i el resultat va ser la confusió sobre qui era el veritable responsable de tot aquell aldarull que havia tingut lloc a la capital espanyola. I un altre criteri que tampoc es va respectar massa va ser el número 9, on es diu que s’ha de respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, sobretot en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció. Doncs bé, a la pàgina 5 de La Vanguardia del dia següent de l’atemptat, hi apareixia una fotografia d’un noi sagnant i intentant trucar amb el mòbil, assentat al costat d’una noia. Es pot explicar el mateix fet sense mostrar imatges tan sensacionalistes com aquella.
Francesc Marc Álvaro, és professor de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna – URL, columnista de La Vanguardia i col•laborador de Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona – SER i Ràdio 4.


El dia de l’atemptat, Francesc Marc Álvaro, va ser cridat per TV3 per parlar del fet. “Quan em van contactar per telèfon, a primera hora de la tarda, el tema era de política espanyola, perquè es parlava d'ETA. En arribar als estudis, entre 8 i 9 de la nit, tot havia canviat: el tema ja era de política internacional, perquè anava prenent cos la versió sobre l'autoria islamista. Els convocats anàvem a parlar d'un fenomen però se'ns preguntava per un altre. Nosaltres vam anar sortejant el repte. Tot anava molt ràpid i tot era incert”, afirma Marc Álvaro.
El periodista afirma que El País i El Periódico es van precipitar fent edicions de paper el mateix dia de l'atemptat i en canvi, La Vanguardia va ser més cautelosa i es va estalviar el ridícul de donar una versió errònia.
Marc Álvaro constata la importància que Ibarretxe sortís el primer de tots, al matí, condemnant l'atemptat. Això va reforçar el criteri que era ETA. També és interessant fer notar que, quan Otegi i altres dirigents de Batasuna van negar que fos ETA, gairebé ningú no els va creure, perquè ells són el braç polític dels terroristes bascos. En aquella ocasió, però, van dir la veritat. Això obliga a una reflexió de fons sobre els prejudicis dels periodistes.
Pel què fa al mitjà ràdio, Francesc Cano,que és professor de Periodisme a la UIC i també treballa a Catalunya Ràdio, considera que un fet d’aquesta transcendència social és molt important que s’emeti des de la ràdio perquè és el mitjà més ràpid i eficaç. “A les 8 del matí tothom escolta la ràdio. Per tant, et sents part de la notícia perquè expliques exactament a la gent què és el què està passant. Minut a minut. És el moment en que la ràdio agafa ple sentit. Es torna als principis de la ràdio on la gent s’assabenta de les notícies a través d’aquest mitjà i això és preciós”, explicava Cano fent referència a l’emissió d’aquest tipus de fets a través de la ràdio.
Francesc Cano afirma que des del primer moment que els va arribar el teletip a Catalunya Ràdio, tots els periodistes van pensar que es tractava d’ETA. “Si era ETA, el PP es podia fer la víctima. El PP no volia tracte amb ETA i era una bona estratègia perquè havia donat bons resultats. Si haguessin dit que era terrorisme islamista, se’ls hi hagués anat el tema de les mans i hagués estat culpa seva perquè va ser el PP qui s’havia fet la foto a les Açores. Llavors la gent hagués pensat que la causa de l’atemptat era arran de la foto de les Açores i el PP hagués perdut les eleccions, què és el que va passar”, explica Francesc Cano.
El periodisme volia anar més de pressa que els fets. Si no hi hagués hagut una cita amb les urnes, el periodisme hagués pogut posar un fre. La data del 14 de març condicionava el ritme diabòlic de la construcció del relat.

“Segons el que veus del món, de qui el porta i qui el mana, llavors és quan ens considerem extraterrestres”

Són quarts d’onze d’un dissabte de novembre. Els carrers de Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental) estan deserts. Sembla que l’únic espai actiu del poble sigui el bar Les tapes del Tenes (típic bar de poble on predominen els entrepans i els plats combinats per sortir del pas). Allà he quedat amb els membres del grup Strombers per sopar alguna cosa abans d’anar al seu concert i així, coneixe’ls personalment. El bar està ple de gom a gom a causa del partit del Barça contra l’Atlètic i el fum i els crits guanyen més protagonisme que l’entrada del cantant al bar. Alguns joves (públic predominant del bar) se’l miren i altres continuen atents a la pantalla on es projecta el partit.
Uns quants músics del grup (el grup Strombers està format per 8 persones) ja estan acabant de sopar, però l’Alexis (el baix), l’Andreu (bateria), el Sergi (trompeta) i en Ferran (cantant) acaben d’arribar i m’acompanyen al llarg del sopar per fer-la petar i conèixer la seva faceta fora de l’escenari.
Els Strombers transmeten naturalitat i confiança. Es pot parlar de qualsevol tema amb ells i tens la sensació que parles amb la teva colla d’amics de tota la vida. Amb 4 discos a l’esquena, el grup s’ha guanyat gran part del públic jove català.
Entre pregunta i pregunta, el Ferran, l’Andreu i en Sergi estan molt pendents del futbol i no poden evitar aixecar els braços o cridar quan veuen que el Barça no juga tal com ells voldrien. L’Alexis no és “futboleru”.


Per trencar una mica el gel, expliqueu-me d’on ve el nom de Strombers. Per què aquest nom?

Sergi: Perquè el pare del Marc (guitarra) té un bar a Cardona i s’inventa paraules. En aquest bar hi passem moltes hores, és la nostre sucursal (rialles). El nom del tercer disc, el Blú, també se’l va inventar ell.
Per nosaltres Strombers vol dir ovació: anar a tocar i passar-nos-ho bé.

Quina relació teníeu abans de formar el grup?

Ferran: Al principi érem el Toni, en Marc, el Garri (antic membre del grup) i jo. Amb el Toni tocàvem amb un grup de “paxanga” que de fet encara el tenim, i a part ens coneixíem perquè abans cadascú tenia el seu “grupillo” de rock per la zona. El Garri i el Marc també tenien el seu. El Toni, el Garri i el Marc es coneixien de Cardona també.

Considereu que sempre heu seguit la mateixa línia musical?

Ferran: No hem pretès fer una evolució cap a algun lloc. Al disc passat (Blú) hi ha més guitarra, més rock i més pop que segurament és pel Ricard Puigdomènech que és guitarrista i és molt “rockeru”. En aquest últim hi ha més merengue i més ska.

Quins són els vostres referents musicals?

Ferran: Molt diversos. Depèn de l’època. Mira, ara fa un mes vam anar a veure l’Andrés Calamaro a Girona i després composant a casa notava que tenia influència d’aquest concert.

Quina és la vostra filosofia de grup?

Alexis: Fer bons temes, passar-nos-ho molt bé i connectar amb el públic sobretot.
Sergi: Alliberació mental.
Ferran: Ohhh! Més ben il•lustrat!


Al primer disc, Fiesta Ilegal . Vol.1, tots els temes eren en castellà. Què us va fer introduïr cançons en català a partir del segon disc?

Ferran: El primer treball el vam gravar a una discogràfica i va dir que no volia temes en català, eren una mica “quillos”. A partir del segon disc ja vam provar de fer-ho tot nosaltres i vam introduir temes en català.

Qui s’encarrega de buscar les temàtiques de les cançons i composar-les?

Ferran: Ara mateix ho estem fent el Toni (teclats i acordió) i jo, però el Sergi s’hi està introduint i l’Alexis també, que té un llenguatge molt cult (rialles).
Alexis: Bàsicament el pes fort el porten el Toni i en Ferran.

Podríem relacionar els temes de les vostres cançons amb el lema “sexe, drgues i rock’n roll”?

Ferran: Forma part no?
Alexis: El món de la faràndula en general...
Ferran: Nosaltres som bastant sans.

El títol d’aquest darrer treball, Extraterrestes, és una manera de diferenciar-se dels altres grups musicals?

Ferran: El nom va sortir perquè quan gravàvem les guitarres, a l’estudi a partir d’una certa hora i havia un residu sonor insuportable.
Alexis: I eren això eren els extraterrestres.
Ferran: Però segons el que veus del món, de qui el porta i qui el mana, llavors és quan ens considerem extraterrestres.

Dins del mercat català, trobeu què hi ha molta competència?

Alexis: Bé, sí. Però ja està bé no? Així el públic té més varietat per triar.

I hi ha algun grup que us faci més respecte?

Alexis: Tots! Ja siguin grups que fa 20 anys que es van formar o els que fa poc que han començat.

Quan pugeu a un escenari actueu o realment sou així el dia a dia?

Ferran: Crec que som nosaltres en el màxim punt d’eufòria. Tocar a un escenari, per a un músic, és allò màxim. Molts cops m’han explicat coses que he fet i que no recordo, perquè realment estic vivint en un núvol.
Alexis: Però al dia a dia no anem donant vots pel carrer eh?
Sergi: Ah no? Jo em llevo i començo a votar al llit.
Ferran: Amb qui?
(Silenci i cares d’interrogant)

Amb quin moment de la vostra trajectòria us quedaríeu?

Ferran: Ara. Els que som ara som genials. Durant tot aquest temps ha anat passant força gent però si no s’han quedat per alguna cosa serà. Depens molt que el que fas agradi al públic.

Però la resposta del públic sempre ha estat molt bona.

Ferran: Per ser un grup que no surt als mitjans gairebé mai, estem flipant. El boca a boca de la gent ens ha funcionat molt bé i considerem que és el millor sistema i el més creïble. Si un amic et recomana el grup te’l creuràs més.

Què en penseu de la descàrrega de cançons d’Internet?

Alexis: Que és la millor manera d’obtenir música. De fet a la nostra pàgina web hi ha tots els nostres temes penjats. Però, com a contrapartida, ja que tenim la música tan barata, almenys que la gent ens vingui a veure als concerts.

A quins llocs preferiu tocar?

Alexis: El públic de Girona, Mataró i el Vallès el públic és brutal. En canvi a Lleida costa una mica més.

Quin concert recordeu amb especial afecte?

Alexis: L’Acampada jove!
Ferran: L’última Acampada jove va ser molt bèstia i vam al•lucinar molt de la resposta del públic. Però hi ha concerts a sales petites que han sigut brutals perquè són molt intensos.

Teniu pensat donar més anys de guerra?

Andreu: Sempre liar-la! Més que ara!