Ciutat de la boira...

Fins fa 4 anys no et visitava massa per no dir gairebé mai. Però a partir de l’octubre del 2006 et vas convertir en la meva segona llar. Cada dia et veia. De bon matí, quan començava a trencar el dia, el sol semblava que encara no volgués sortir. La boira era el teu decorat predilecte i costava encara més treure’s la son de les orelles per afrontar amb energia un nou dia.
L’hivern semblava que arribés abans a la capital osonenca perquè només sortir del tren, a principis de novembre, els ossos es glaçaven. Quin fred! A mesura que avançava el curs el fred hivernal era cada cop més pronunciat. La primavera trigava a arribar i fins a mitjans de maig els tirants no podien sortir de l’armari.
Al llarg de 4 anys m’has ensenyat a conviure amb nova gent, a descobrir altres tipus de festes, a conèixer gent encantadora i a saber ignorar la gent que no es mereix res. He conegut el teu Mercat Medieval, el Mercat de Música Viva, els teus locals, bars, botigues i parcs. M’has fet venir molts mals de panxa, sobretot en l’època d’exàmens però també has sigut testimoni de moltes alegries, bons moments, dies per recordar i nits màgiques.
M’has presentat professors on m’hi hauria tret el barret i altres que no són dignes d’impartir classes a una universitat. Però sobretot m’has ensenyat el que portava anys perseguint: ser periodista!
Dilluns vaig tornar a visitar-te. Aquest cop però sense apunts, carpeta ni estoig. Al baixar del tren em vaig trobar l’Anna. Anava cap a Barcelona per instal•lar-s’hi. Em va fer pensar que d’aquí 4 dies comença una nova etapa per a mi també i Barcelona també en serà la destinació.
Després quan anava cap al Fet, el bar dels cafès interminables i les llargues xerrades, pensava en tots aquests 4 anys. 4 anys! Mare meva, com pot ser que hagin passat tan i tan ràpid?


Al Fet m’hi trobo a la Iris, companya de batalla. Masses moments per descriure’ls. Me’ls guardaré. Després va venir en Jordi, un altre company de batalla que sempre em sap treure un somriure i veure la part menys “comercial” i més freelance del periodisme. Bon viatge cubà!
Més tard, fent una passejada pels carrers de la ciutat em trobo la Marta Ferreres. Contenta perquè ja havia entregat el projecte em rep amb un emotiu somriure i un què tal l’estiu? La Marta i jo hem aprés una lliçó juntes: les aparences enganyen. Ella segur que sap per on vaig. Espero que ens seguim veient barcelonina.
I em deixo a un munt de gent, molta. No posaré tots els noms ni moments ni peculiaritats de cadascú. No vull que sigui un final perquè per mi és un nou inici. Em fa molta pena deixar-te ciutat de la boira perquè aquests 4 anys de la meva vida han sigut plens i viscuts al 100 per 100.
Gràcies i fins la propera!