Converses amb vies de rerefons

Com a usuària freqüent dels transports públics i com a persona curiosa m’agrada mirar cada una de les persones que seuen al meu voltant durant el trajecte. Universitaris, empresaris, jubilats, nens, immigrants, músics que es donen a conèixer de vagó en vagó i gent necessitada que busca un recolzament econòmic mitjançant paperets que deixen a cada passatger.
Mirades, cares de son i altres inexpressives, silencis i també molt xivarri. Fa temps que fent volar la imaginació i quan els llibres i l’Ipod no són prou atraients pels moments de distracció, prefereixo fixar-ne en els rostres de tots ells, i el més curiós, em sobta com la majoria d’ells no tenen cap mena de pudor a l’hora d’explicar les seva vida privada (ja sigui a través del mòbil o amb una persona acompanyada) sense tenir en compte que els altres passatgers del vagó són testimonis de tot allò que estan explicant.


Em sobta aquesta manera de “despullar-se” amb tanta facilitat dins d’un espai públic. Em crida molt l’atenció el to de veu elevat que fan servir alguns d’ells i encara més els temes dels quals parlen: separacions, malestar amb la parella o temes que considero que no s’haurien de tractar per telèfon i encara menys al tren.
Més d’un cop, aprofitant que el boli i un tros de paper no falten mai a la meva bossa, he decidit crear històries a partir de persones que m’han cridat l’atenció, ja fos per les converses que mantenien o pel que em transmetien alguns dels seus rostres. Barrejant ficció i realitat, moltes vegades els trajectes interminables de tren m’han resultat molt curts.

Canvis vitals

Hi ha moments a la vida que has de prendre una decisió. Demanes consell per sentir-te recolzada per aquella gent que forma part de la teva vida i busques la resposta que el teu cap té i el teu cor vol sentir.
Molts cops però, les opinions no són les que voldries sentir i aleshores la decisió final resulta més tèrbola i complicada.
Quan aquestes fases s’han superat arriba el teu moment: la decisió final. Només la pots prendre tu, només tu saps com t’has sentit al llarg d’aquests mesos i només tu saps com t’han fet sentir.



Quan t’adones que només penses en això, que tens por d’obrir la porta cada matí, quan no saps les reaccions que tindrà aquella persona i el més important, quan el teu caràcter comença a canviar i la gent et diu que no ets la que eres, aleshores et planteges un punt i final a aquell malson.
Aquesta setmana he aprés que la gent que realment t’estima et fa costat en tot, he aprés a somriure als petits actes i moments del dia a dia, he comprovat que sense els amics i família que tinc la decisió hauria sigut més difícil, però sobretot he après una cosa molt important: estimar-me a mi mateixa.

Gràcies a tots per fer-me obrir els ulls i fer-me sentir tan especial.
He tornat!

Pegados

Eren les 6 d'un dissabte a la tarda qualsevol i ens disposàvem a veure un musical al Club Capitol, concretament una comèdia musical que es titula "Pegados". Amb unes expectatives no massa altes, ens vam escarxofar a la butaca del teatre amb ganes de passar, si més no, una estona de desconnexió entre notes, llençols d'hospital i 4 actors desconeguts per a nosaltres.
Comença l'espectacle: una infermera amb molt de caràcter va fer despertar les primeres rialles entre el públic. Seguidament un doctor, encarregat de tocar el piano al llarg de l'obra i capficat buscant el Wally, semblava un espectador més ja que el seu posat despreocupat el feia passar desaparcebut, tret de quan començava a tocar.
I la cirereta del pastís: els dos actors protagonistes, dos joves que es coneixen a una discoteca i fruit del desig sexual es queden enganxats. Serà llavors quan toparan amb l'inferemera desagradable però amb punts boníssims dalt l'escenari i amb el metge que no arriba mai per poder-los "desenganxar".


Picabaralles, moments tendres, cançons poc pròpies d'un musical on tot sembla perfecte (en aquest semblava que l'improvització i les ficades de pota buscades amb gràcia en fossin l'element clau), records del passat i tot això explicat de la manera més còmica i alhora surrealista com la mateixa situació en que es troben els dos joves protagonistes.
90 minuts d'aquell riure on acabes plorant van fer d'una tarda de dissabte que semblava classificar-se com a "qualsevol" a convertir-se en una GRAN tarda.
Qui ha dit que els musicals hagin de ser grans escenaris i amb un muntatge extraodinari? A Pegados les regles es trenquen i es demostra que amb 4 elements es poden aconseguir uns resultats brillants.
Molt recomanable!!!!!

Happiness

La felicitat... Quina paraula tan rica i pobra a la vegada. Vivim buscant la felicitat, aquella plenitud de sentir-te bé amb tot el que fas, aquella seguretat de saber que tens gent que t’estima pel que fas i pel que ets, aquella energia i optimisme desbordant que sorgeix de trobades inesperades, de petits detalls i d’actes altruistes.

La felicitat no és efímera encara que a vegades pensem que sí. Perquè aparegui hi ha d’haver un equilibri dins nostre i hem d’intentar esborrar les ombres que ens impedeixen que la felicitat sigui completa.

Els mitjans de comunicació ens inflen diàriament d’anuncis de belleses perfectes, indrets paradisíacs i de productes que t’ajudaran a ser la persona més meravellosa del món. Els llibres d’auto ajuda pretenen ser l’antítesi d’aquests anuncis i busquen la part moral i ètica de la personalitat d’una persona. Ens fan veure que els objectes materials no fan la felicitat i els diners tampoc.

La felicitat està en un mateix i considero que el camí per aconseguir-la depèn de cada persona i del caràcter de cada una d’elles. Una colònia s’acaba, un vestit s’acaba desgastant i un cotxe que ara sembla una relíquia d’aquí 4 anys ja serà un trasto vell. Felicitats d’instants no poden fer completa a una persona per molt que pensem que si.


Bones festes! Sigueu feliços!

Innocència amb ulls de nena

Eren quarts de 3 d’una matinada de febrer. La festa ens abordava a cada pas: llums, presses, carrers plens de gent i discoteques a cada costat de carrer. No estàvem a Barcelona, ni a Madrid, ni a Nova York. Érem a Cancún, concretament al Coco Bongo, la discoteca per estrella de Mèxic on els espectacles que et deixen amb la boca oberta s’acumulaven. Tot era perfecte. La gent ballava com si s’hagués d’acabar el món i bevia sense parar com si l’alcohol fos el refugi dels seus problemes. A fora però, la realitat era molt diferent.
Vaig sortir acompanyada de les companyes de classe. Volíem que ens toqués l’aire i a dins feia molta calor. Vam sortir de la discoteca, vam baixar unes escales mecàniques i contentes de la festa i pel viatge de final de carrera en general, ens vam trobar una nena de 5 anys: la Yandare.

La Yandare portava el cabell llarg lligat amb una cua. Un cabell negre com el futur que l’esperava. Anava bastant bruta i la seva companyia nocturna eren un manyoc de pulseretes que intentava vendre als alcohòlics que estaven a la plaça del davant. Portava un jersei groc i tenia una mirada inquietant.Va venir cap a nosaltres. La primera reacció va ser ignorar-la. Després vam pensar: com podem ser tan cruels? Vam tornar cap a ella. Totes li vam comprar una pulsera i ens vam fer fotos amb ella.
Deia que de seguida anava a dormir (ahorita voy) i que la seva mare estava per allà... Em vaig enamorar de la seva innocència i em va impressionar la seva valentia. Una nena de 5 anys d’aquí la poses a vendre pulseres a la sortida d’una discoteca i la mates. Ella no tenia cap por, per sort o per desgràcia estava ben tranquil•la.
Minuts més tard vam entrar un altre cop dins la discoteca. Jo no em podia treure la nena del cap. Com podia ser que estigués sola una nena a aquelles hores de la matinada? Com es podia permetre, a sobre, que la deixessin vendre pulseres als 4 borratxos que hi havia per allà?
Al cap d’una hora, quan la festa ja acabava per nosaltres, vam marxar cap a l’autocar. La Yandare encara hi era...

Ciutat de la boira...

Fins fa 4 anys no et visitava massa per no dir gairebé mai. Però a partir de l’octubre del 2006 et vas convertir en la meva segona llar. Cada dia et veia. De bon matí, quan començava a trencar el dia, el sol semblava que encara no volgués sortir. La boira era el teu decorat predilecte i costava encara més treure’s la son de les orelles per afrontar amb energia un nou dia.
L’hivern semblava que arribés abans a la capital osonenca perquè només sortir del tren, a principis de novembre, els ossos es glaçaven. Quin fred! A mesura que avançava el curs el fred hivernal era cada cop més pronunciat. La primavera trigava a arribar i fins a mitjans de maig els tirants no podien sortir de l’armari.
Al llarg de 4 anys m’has ensenyat a conviure amb nova gent, a descobrir altres tipus de festes, a conèixer gent encantadora i a saber ignorar la gent que no es mereix res. He conegut el teu Mercat Medieval, el Mercat de Música Viva, els teus locals, bars, botigues i parcs. M’has fet venir molts mals de panxa, sobretot en l’època d’exàmens però també has sigut testimoni de moltes alegries, bons moments, dies per recordar i nits màgiques.
M’has presentat professors on m’hi hauria tret el barret i altres que no són dignes d’impartir classes a una universitat. Però sobretot m’has ensenyat el que portava anys perseguint: ser periodista!
Dilluns vaig tornar a visitar-te. Aquest cop però sense apunts, carpeta ni estoig. Al baixar del tren em vaig trobar l’Anna. Anava cap a Barcelona per instal•lar-s’hi. Em va fer pensar que d’aquí 4 dies comença una nova etapa per a mi també i Barcelona també en serà la destinació.
Després quan anava cap al Fet, el bar dels cafès interminables i les llargues xerrades, pensava en tots aquests 4 anys. 4 anys! Mare meva, com pot ser que hagin passat tan i tan ràpid?


Al Fet m’hi trobo a la Iris, companya de batalla. Masses moments per descriure’ls. Me’ls guardaré. Després va venir en Jordi, un altre company de batalla que sempre em sap treure un somriure i veure la part menys “comercial” i més freelance del periodisme. Bon viatge cubà!
Més tard, fent una passejada pels carrers de la ciutat em trobo la Marta Ferreres. Contenta perquè ja havia entregat el projecte em rep amb un emotiu somriure i un què tal l’estiu? La Marta i jo hem aprés una lliçó juntes: les aparences enganyen. Ella segur que sap per on vaig. Espero que ens seguim veient barcelonina.
I em deixo a un munt de gent, molta. No posaré tots els noms ni moments ni peculiaritats de cadascú. No vull que sigui un final perquè per mi és un nou inici. Em fa molta pena deixar-te ciutat de la boira perquè aquests 4 anys de la meva vida han sigut plens i viscuts al 100 per 100.
Gràcies i fins la propera!

Taques de nostàlgia

Pels petits. Pels grans. Pels nostàlgics, roquers, amics, enemics, els d’aquí, els de més enllà. T’apoderes dels nostres sentiments, de les nostres emocions, vivències i moments importants de la nostra vida. Sempre hi ets. Vagis on vagis, estiguis on estiguis. Sempre et podem escoltar, recordar, evocar a algun moment de la nostra vida.
Has evolucionat, has criat molts fills o estils, has fet que cada persona trobi el seu i s'hi senti identificada i el més important, has fet que tota la humanitat t'estimi i t'aprecï.
Escoltant-te ens fas emocionar, riure i plorar. També ens fas ballar i saps fer-nos viatjar per móns inimaginables on tot és possible, si més no diferent al nostre món. A través de taques en un pentagrama construeixes móns amb significat. Móns que cadascú es fa seus i es transformen en cançons.
Una cançó per cada moment. Una cançó per a cada persona. Gràcies música!