Carles Porta: pura sinceritat

Avui us recomano que llegiu l'entrevista a aquest gran periodista: Carles Porta. Vaig tenir l'honor de coneixe'l quan estudiava periodisme ja que ens va venir a veure per comentar el seu primer llibre Tor. La seva sinceritat i claredat en dir les coses tal com ragen em va encantar. No calen ornaments ni poesia per fer grans obres. El Carles ho demostra amb llibres on la investigació acurada i els detalls relaten vides amagades de personatges fins aleshores desconeguts. A partir d'aleshores l'he anat seguint i llegint fins a dia d'avui on gràcies a les xarxes socials l'he pogut localitzar i molestar una mica amb preguntes i curiositats sobre la seva vida personal i professional.

Un llibre: Només un? Ara "Victus", de l'Albert Sánchez Piñol, però també "A sang freda" del Capote, "El món d'ahir" d'Zweig, "La lladre de llibres" d'en Suzak...  
Una cançó: Només una? Jim, de la Bonet; "Què volen aquesta gent" del Llach, "La tieta" del Serrat... Un moment del dia: La migdiada, per fer-la. I el matí per engegar de nou. I la nit per...tot.  
El proper projecte: De llibre, no ho sé, un de riure potser. De cinema: Segon origen, l'adaptació de Mecanoscrit; de televisió, un concurs per viatjar.  
Un ritual: Començar el dia fent esport, cinc minutets de migdiada per trencar el son, llegir una estona abans de dormir.
Una frase: "No caminis mai pel camí traçat, només condueix on han anat els altres" (diuen que és de Graham Bell) o "Per què cometre els errors antics si hi ha una infinitat d'errors nous per cometre" (Diuen que és de Bertran Russell)  
A quina edat tornaries? Sempre he pensat que tinc 25 anys.
Un cap de setmana perfecte seria.... amb bona companyia, bon paisatge (el mar), bon clima, bon menjar i suar de plaer.
Què has aprés de la gent a través del teu ofici? Què t'han ensenyat? He aprés, entre moltes coses, que la gent que té més coses a dir és la que menys ganes té de sortir a la tele o als mitjans en general. I m'han ensenyat a callar i observar.
Com afrontes la situació actual? Amb una contradicció molt gran, amb tristesa pel pessimisme estúpid que ens envolta i lluitant perquè no m'atrapi també a mi i amb ràbia perquè estem adormits, sotmesos, acovardits i entregats a l'economia (hipoteca, cotxe, roba de moda...).
La societat va faltada de.... revolucionaris dels d'abans, que no teníen por de morir per canviar el món. Què et transmet un nen/a petit/a? Il•lusió I una persona gran? Reflexió.
Un petit plaer: Un bon vi.
Un color: Blau, més aviat cel.
Un gust: àcid
Dolç o salat: "Depèn" però si he d'escollir, salat, la dolçor ja la poso jo.
Quan plou m'agrada.... menjar cargols!  

1. Per què periodisme? Perquè em van dir que la carrera era fàcil i es follava molt. Quan comença la teva trajectòria professional? La meva carrera professional va començar el març de 1984 fent de "machaca" els caps de setmana al diari Segre de Lleida.

2. Durant la teva trajectòria professional, has tocat diverses tecles: la televisió, la premsa i el periodisme d’investigació plasmat a través dels llibres Tor i Fago. Què t’ha aportat cada un dels camps i amb quin et quedaries? Jopeta, aquesta resposta necessita un llibre. Tot m'ha aportat, tot m'ha ajudar a construir-me. La premsa local va ser una gran escola (la millor i més difícil) la televisió em va ensenyar el valor de les imatges i a sintetitzar, a utilitzar les paraules precises per fer descripcions; els llibres són passió, intensitat, honestedat, paciència, com la vida. Ara em quedaria amb els llibres, són un compendi de tot i, sobretot, una lluita amb tu mateix per aconseguir que qui t'acompanyi en el viatge de la lectura, faci un viatge que no el deixi indiferent. Premsa i televisió són mitjans molt efímers mentre que un llibre és durador i creix.

3. La història de Tor va ser el ganxo per escriure una altra novel•la d’un cas conflictiu, en aquest cas del cas de Fago? El ganxo, no, potser el punt de partida. A Tor em va atrapar l'odi que es concentra en un poble petit; a Fago em va atrapar l'amor d'una germana cap al seu germà, a qui tothom veia com un assassí.

4. Quins sentiments (por, incomprensió, emoció, etc.) has viscut a l’ escriure sobre el cas de Tor i de Fago i conèixer persones com en Palanca o a la família Mainar? Necessitaria moltes pàgines per descriure tot el que he sentit i sento. Si busco coses en comú he sentit admiració per les seves lluites, ràbia per la incomprensió que els envolta, tendresa per les seves llàgrimes, impotència per com els ha tractat el sistema (que som tots) i por perquè no m'agradaria "ser ells".

5. Et sents més còmode escrivint un llibre com ara “Tor” o prefereixes la línia humorística de “El club dels perfectes”? Tot té el seu moment. Si no et sents còmode no pots fer un llibre com els que he fet. Hi he dedicat molts anys, molta vida. De totes maneres, m'ha incomodat més "despullar-me" en tots els sentits en el cas d' El club dels perfectes que no pas escriure Tor o Fago.

6. Què t'aporta la teva feina a nivell personal? La meva feina és la meva passió. Sóc inmensament feliç fent el què faig, sobretot capurant històries i escribint-les. La meva feina ha sigut i és una deliciosa (i dura) universitat de la vida.

7. Com és el dia a dia del Carles Porta? Senzill. Variat. Intens. No tinc dos dies iguals. Quan escric m'aixeco aviat, 7.30h, esmorzo, faig esport (una horeta) i miro d'escriure fins que em desconcentra la gana. Després, una migdiada de cinc o deu minuts i, tornem-hi fins que arriben els fills i els ajudo a fer deures. Al vespre, sopar en família i, si el cervell aguanta, escric fins la 1 o les 2. És un ritme intens per no perdre concentració.

8. Com treballes (amb música, ràdio, sense sorolls, etc)? Prefereixo treballar sense sorolls, tot i que viure en una ciutat, ni que sigui Lleida, implica conviure amb sorolls. Però m'agrada el silenci per concentrar-me totalment en els sorolls de la història que estic escribint.

9. El millor moment del dia per escriure és… per a mi la tarda-vespre i la nit, quan la resta d'humanitat sembla que es vagi desconnectant a poc a poc.

10. Defineix-me la teva feina en una paraula. La primera que em ve al cap és "plaer".

11. Què recomanaries a un futur estudiant de periodisme? Passió i honestedat. Tal i com va el món, especialment el de les xarxes, serà molt necessari tenir credibilitat. De bajanades i mentides en diu molta gent i sovint, en canvi, la veritat, la certesa, costa cada dia més de trobar.

Et canvio un "complicat" per un "fàcil". Acceptes?

Sovint, massa sovint, ens compliquem l'existència i la dels nostres. Costa més fer una abraçada que fer un retret? És més difícil portar l'orgull carregat a l'esquena que mostrar interés per la persona? Per què no ens facilitem el dia a dia i fem que la rutina tingui un gust més dolç? Són petits detalls només. No fa falta comprar un ram, ni regalar un viatge a la part més exòtica del planeta. Els petits detalls donen un sentit a la totalitat i a la suma de les nostres relacions. Un petó al moment precís, una abraçada inesperada, un post it a la nevera, un cafè, una pel·lícula al sofà de casa; un gràcies. És tan complicat realment?

Rutines excel•lents

Les ganes d’Amics de les Arts van omplir cada una de les butaques del Teatre Auditori de Granollers el divendres passat. Després un any treballant en el seu tercer treball, Espècies per catalogar, el grup trobava a faltar el caliu del públic i sense cap presentació va iniciar l’espectacle amb el tema Carnaval , acompanyats de la Bed & Banda. Amb un públic molt variat i eufòric, els 4 protagonistes de la nit: Joan Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué i Dani Alegret van conquerir tot el pati de butaques amb temes d’aquest tercer treball on les cançons dels primers discos tampoc hi van faltar.
Entre cançó i cançó, les anècdotes vitals de cada un d’ells amenitzaven un concert únic i diferent on el públic va anar aixecant-se amb el tema Jean Luc sense parar d’aplaudir. El tema estrella del grup L’home que treballa fent de gos va ser dels més cantats entre els assistents i combinat amb el joc de llums i un fons que anava canviant de colors donava com a resultat un gran caliu.
Amb aquest darrer treball, els 4 joves han fet un canvi de registre apostant per cançons amb un rerefons molt filosòfic on semblava que expliquessin bocins de les seves vides vestits de poesia.
Un dels moments més còmics de la nit va ser quan el grup va dir que al llarg de la setmana havien patit perquè a la fila 20 hi havia una butaca que quedava buida i van fer aixecar l’home mentre l’il•luminaven amb un focus. Les rialles van omplir el teatre una vegada més i temes com L’arquitecte, Armengol o Monsieur Costeau van tancar un concert on semblava que les barreres entre artistes i públic s’evadissin des del primer instant.
Una vegada més els Amics de les Arts van demostrar que tot i estar un any desapareguts del panorama musical, tal com deia el darrer tema del concert ”tornar sempre és la millor part de l’aventura”.

Un bon correu; un bon dia!

Ahir vaig anar a la Biblioteca per buscar un llibre que tenia encarregat. Com acostumo a fer sempre que hi vaig, vaig passejar entre els passadissos a veure si algun llibre em cridava l'atenció i vaig agafar-ne un que hi havia a la taula i portava de títol “La gran O”, de Santi Baró. El llibre, però,el vaig agafar per la meva mare confiant que li podria agradar.
Durant la tarda i ja instal•lada a la vora de la llar de foc, vaig decidir llegir la primera pàgina i... no vaig poder parar de llegir fins que me’l vaig acabar!
Quin plaer el d’agafar un llibre i no poder-lo deixar perquè l’intriga i les ganes de saber com acaba fan que la resta de coses que giren al teu voltant es paralitzin.
Avui quan m’he llevat, al veure de nou el llibre sobre la taula he pensat que no em podia quedar així de tranquil•la. Quan algú ens fa passar una bona estona considero que s’ha de dir ja que a nosaltres també ens agrada rebre felicitacions per accions que hem fet.
He decidit buscar l’autor pel facebook. L’he trobat i li he enviat un correu amb la mínima esperança que tard o d’hora me’l contestaria. Abans d’una hora he rebut la seva contesta i us asseguro que la il•lusió que m’ha fet no té preu.

- Bon dia Santi,
em dic Clara i sóc una jove periodista i des d’ ahir, lectora teva. Ahir a la tarda vaig anar a buscar llibres per la meva mare i vaig agafar "La gran 0".
Tot i haver-lo agafat per ella, i sense ganes de seguir fent exercicis d'anglès, em vaig disposar a llegir-ne la primera pàgina. La primera pàgina em va portar a la segona, a la tercera i a la 143!!! No vaig poder deixar el llibre fins que el vaig acabar.
Feia molt temps que no m'enganxava tant i tant un llibre. Et volia donar les gràcies per haver-me retornat les ganes "enganxadisses" de no deixar un llibre fins que no l'acabes la mateixa tarda.

Felicitats pel llibre un cop més i gràcies per fer-lo tan llaminer!

Moltes gràcies!!!!

Clara

- Hola Clara,
El teu missatge ha estat el millor que m'ha passat avui, bé i durant la setmana, bé, no sé ben bé des de quan... Moltes gràcies!!! M'encantaria poder publicar el teu missatge al meu mur, si em dónes permís ho faré.

Repeteixo,
Gràcies per les teves paraules!

Santi

Si podeu, llegiu el llibre!

Molts granets de sorra

Un poble pot ser petit o gran però no va en funció de l’extensió ni del nombre d’habitants sinó del caliu que hi crea la gent que hi viu. Quan conec a gent el primer que em pregunten és d’on sóc, la meva resposta és de Marata i la resposta d’ells és una cara d’interrogant com volent dir Marata existeix al mapa mundi? o sinó riures seguit d’un: Ahhhh, allà on hi ha 4 cases no?
Marata no són els camps de conreu, ni el bestiar, ni les cases que hi ha. Marata són les persones que cuiden aquests camps i crien el bestiar, Marata és tota la gent que hi viu però sobretot són totes aquelles persones que estan orgulloses de viure-hi i participen en la vida social i cultural del poble. I no només això, Marata també és el públic que any rere any ve a veure els Pastorets, riu per desena o dotzena vegada de les sortides del Rovelló, espera amb candeletes poder venir a la plaça de Marata per Festa Major i ens ajuda omplir el Casal en cada una de les obres de teatre que fem cada estiu.


A Marata no arribem als 200 habitants però us asseguro que el caliu que hi ha entre les persones que hi viuen i l’estima que es va enfortint any rere any ens fa ser grans, molt grans. Confiança, recolzament col•lectiu, saber que pots comptar amb cada un d’ells i sobretot sentir que és el teu lloc no té preu.
Sí, sóc del poble de les 4 cases i saps què? Que per molts anys!

Converses amb vies de rerefons

Com a usuària freqüent dels transports públics i com a persona curiosa m’agrada mirar cada una de les persones que seuen al meu voltant durant el trajecte. Universitaris, empresaris, jubilats, nens, immigrants, músics que es donen a conèixer de vagó en vagó i gent necessitada que busca un recolzament econòmic mitjançant paperets que deixen a cada passatger.
Mirades, cares de son i altres inexpressives, silencis i també molt xivarri. Fa temps que fent volar la imaginació i quan els llibres i l’Ipod no són prou atraients pels moments de distracció, prefereixo fixar-ne en els rostres de tots ells, i el més curiós, em sobta com la majoria d’ells no tenen cap mena de pudor a l’hora d’explicar les seva vida privada (ja sigui a través del mòbil o amb una persona acompanyada) sense tenir en compte que els altres passatgers del vagó són testimonis de tot allò que estan explicant.


Em sobta aquesta manera de “despullar-se” amb tanta facilitat dins d’un espai públic. Em crida molt l’atenció el to de veu elevat que fan servir alguns d’ells i encara més els temes dels quals parlen: separacions, malestar amb la parella o temes que considero que no s’haurien de tractar per telèfon i encara menys al tren.
Més d’un cop, aprofitant que el boli i un tros de paper no falten mai a la meva bossa, he decidit crear històries a partir de persones que m’han cridat l’atenció, ja fos per les converses que mantenien o pel que em transmetien alguns dels seus rostres. Barrejant ficció i realitat, moltes vegades els trajectes interminables de tren m’han resultat molt curts.

Canvis vitals

Hi ha moments a la vida que has de prendre una decisió. Demanes consell per sentir-te recolzada per aquella gent que forma part de la teva vida i busques la resposta que el teu cap té i el teu cor vol sentir.
Molts cops però, les opinions no són les que voldries sentir i aleshores la decisió final resulta més tèrbola i complicada.
Quan aquestes fases s’han superat arriba el teu moment: la decisió final. Només la pots prendre tu, només tu saps com t’has sentit al llarg d’aquests mesos i només tu saps com t’han fet sentir.



Quan t’adones que només penses en això, que tens por d’obrir la porta cada matí, quan no saps les reaccions que tindrà aquella persona i el més important, quan el teu caràcter comença a canviar i la gent et diu que no ets la que eres, aleshores et planteges un punt i final a aquell malson.
Aquesta setmana he aprés que la gent que realment t’estima et fa costat en tot, he aprés a somriure als petits actes i moments del dia a dia, he comprovat que sense els amics i família que tinc la decisió hauria sigut més difícil, però sobretot he après una cosa molt important: estimar-me a mi mateixa.

Gràcies a tots per fer-me obrir els ulls i fer-me sentir tan especial.
He tornat!